Bruno Mars & Mark Ronson Uptown Funk (Live on SNL)
Només tres paraules: TEMAZO, TEMAZO, TEMAZO!
Si fos de ballar no pararia, però no és el cas.
Ara si, buf!... guitarra funky a tope, un baix que no te'l acabes, ritme imparable i unes veus per flipar. No és un comentari gaire tècnic ni il·lustrat però s'apropa a les piles que em posa al sentir-lo.
Aquest Bruno cada dia em sorprèn amb una cançó que m'agrada! I el Mark Ronson no el coneixia. Aquí se'l pot veure tocant una cançó amb la gran Amy Winehouse (be, ella no surt però si canta).
Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernandez Miró Teatre Auditori Sant Cugat 17/01/2015
Se'm fa difícil començar a escriure sobre Sílvia Pérez Cruz. No em veig capaç de transmetre la emoció que et porta en els seus concerts. Una intèrpret d'una alçada que se m'escapa per la seva tècnica i expressivitat. Amb Raúl Fernandez Miró a les guitarres, amb uns arranjaments molt arriscats que reforcen plenament el missatge i una selecció de temes d'altres artistes van donar forma al disc Granada, el qual em vaig negar a escoltar prèviament (aguantat-me molt!) per poder gaudir una a una les cançons per primera vegada. I em va sortir perfecte la jugada. Del concert em quedo amb la versió de Mercè de Maria del Mar Bonet i Compañero (Elegía a Ramón Sijé) rememorant a Enrique Morente en el poema de Miguel hernández. Fins a on pot arribar aquesta dona? NO ho se, crec que el seu afany explorador l'hi dona un gran recorregut. Tant pot cantar un bolero com fer un mix de Amy Winehouse amb Beyonce. Una veu que agafa un registre infinit, de notes greus a agudes, amb una potència o un matis fora de l'abast de qualsevol, amb un vellut que envolta no cada paraula, si no cada lletra. Poc més m'atreveixo a dir.
Encara m'estic recuperant de les emocions del concert que dins del Festival del Mil·lenni va oferir Carlos Núñez al Palau de la Música Catalana.
Per on començo?
Podria dir que vaig tenir davant al mestre de la gaita i la flauta, amb un virtuosisme del que ja s'ha escrit molt però que no l'hi fa justícia perquè no és insultant, ni xulesc, ni aclaparador si no que és proper, íntim, encara que estigui tocant a una velocitat impossible o fent la melodia més senzilla i dolça que es pot escoltar.
Podria dir que porta una banda increïble: Pancho Álvarez, mestre dels instruments de corda, en aquest cas amb una única guitarra portant el pes harmònic del concert, amb uns acords magnífics, fent els baixos a l'hora (suposo que amb alguna mena de pedal o programació) i cantant quan fa falta, tot una referència dins de la música galega. Què dir de Xurxo Núñez, un percussionista simplement genial, capaç de fer un solo amb unes cloïsses, portar el ritme de qualsevol tipus de tema, fer acompanyaments harmònics amb un bodrhan o tocar amb una flight case un solo(o amb una maleta Samsonite!) amb l'altre crack de la banda, Jon Pilatzke, violinista virtuós, ballarí, cantant i showman, que toca amb The Chieftains, grup de referència del folc irlandès amb qui Núñez es va donar a conèixer.
També podria fer esment als convidats que porta a cada concert, desconeguts per la majoria i amb gran qualitat. Aquí va ser el cor MuOM qui va obrir el concert fent unes veus increïbles, molt originals. També va sortir una ballarina de la qual no he trobat el nom fent dansa irlandesa (ve el claqué d'aquest tipus de balls?); La Cobla Improvisada, amb els seus sacs de gemecs, tambors i instruments de vent; el grup Llumia amb qui van barrejar El Noi de la Mare amb una cançó irlandesa o un impresionant grup de noies gaiteres tal i com es pot veure en el vídeo de l'inici. No només els fa compartir escenari, els hi dona la oportunitat de tocar en solitari i tocar també amb ells. És la simbiosi d'una persona que es capaç d'unir la música celta amb el flamenc, el clàssic (genial versió del Bolero de Ravel), la música brasilera, catalana o el que es posi per davant.
Però el que de veritat va ser màgic és com aquesta banda transmet el seu amor a la música i com toca per i amb el seu públic. Moments únics, cada concert diferent i una festa constant. Pots passar del moment més íntim a estar en una taverna irlandesa on una jam de músics i ballarins es deixen la pell i l'ànima. I l'any que ve tornen en la mateixa data! No us ho perdeu!
Bé. Ja està. S'ha acabat. El final de la trilogia del Baztán ha arribat a la seva fi.
Es fa difícil de parlar del llibre sense desvetllar o donar pistes sobre la història que captiva des de la primera a la última línia i t'atrapa sense misericòrdia. També és difícil de parlar-ne ja que crec que està tot dita als diaris, televisió i xarxes socials. És el llibre de moda!Però no és una moda qualsevol basada en un bon màrqueting ni en una necessitat temporal i passatgera. S'ha guanyat a pols el dret a ser una saga amb continuïtat i pes dins de la novel·la negra actual.
Per recapitular i tornar a menjar-me les paraules de la meva primera crítica a
Legado en los huesos, el primer llibre, on apuntava a que la autora deixava fronts oberts que no sabia si quedarien ben resolts, ja en el segon, El guardian invisible ,vaig rectificar perquè tot es desenvolupava amb una gran naturalitat, com part que és de una única trama i que aquí s'aboca a un final molt ben lligat. La narrativa d'aquesta autora és àgil, el que fa que la seva lectura sigui adictiva. Això és un mèrit ja que ho aconsegueix utilitzant un llenguatge molt estudiat, ben corregit, amb grans frases que sonen naturals. No estic parlant de gran literatura ja que els puristes pot ser se'm tirarien al damunt, si no de un treball molt ben fet, on es noten les hores de dedicació i correcció.
Amb els mateixos eixos que a les dues darreres parts trobem intriga, relacions humanes, de les bones i de les dolentes, un entorn que està present i forma part de la història, el Baztán, i el toc final dels misteris i llegendes que la autora barreja de manera magistral, amb una gran personalitat. Uns personatges potents encapçalats per Amaia Salazar, la policia foral que investiga amb el cap, el cor i la intuïció i que quan tanquem l'última pàgina del llibre (important llegir les notes del final) ja trobem a faltar.
La història policial s'acaba però les portes son obertes per que un dia o un altre (tal como diu la autora) tinguem noves aventures d'aquesta policia, per que ens quedem amb ganes de més, i això és un magnífic senyal! Per acabar música. Buscant que seria adient per aquest comentari m'he trobat amb una cançó que porta el títol Baztán. És del cantautor basc Mikel Laboa i crec que aporta un fons adient amb l'entorn de la novel·la. És del disc Bat Hiru, que segons Wikipedia està considerat el millor de música basca de tots els temps (l'acció del llibre passa a la part de Navarra on també es parla euskera). No he trobat versió subtitulada. Llàstima.
Què puc dir? No soc neutral, no tinc criteri. És sentir aquesta música i la gallina piel és automàtica. J.J. Abrams em dona tota la confiança (esperem que no es deixi influir gaire per Disney -no vull imaginar-me més Jar Jar Binks, que per cert, te certa retirada a una política catalana) i compto els segons que queden per el final de 2015 que és la data prevista per la estrena. I ara, només per a frikis un homenatge al mític John Williams, pare de la partitura original i de moltes altres. Les reconeixeu?
Acabo de baixar de El Mapa del Caos, la darrera novel·la de la Trilogia Victoriana de Félix J. Palma. I dic baixar perquè tinc la sensació d'haver pujat a una muntanya russa manipulada maquiavèl·licament on no veus ni el principi ni el final, on tot gira, va cap amunt i cap avall. El cert és que mai tens la sensació de perill perquè qui la governa sap perfectament on va i en quin moment ha de canviar de rumb, donar pausa, velocitat, acció i reflexió.
El llibre, com els altres dos, és un festival d'imaginació. Tot el que està a l'abast del autor es converteix en un eina al servei de la narració. Es serveix de qui inventa històries, els escriptors, i els converteix en els protagonistes: ja tenim girada la truita.
Amb un estil cuidat, gran vocabulari, frases treballades al màxim i amb un ritme imparable tot i la complexitat i girs que va donant la història viatgem a finals del segle XIX, època d'avançaments científics i canvis en els costums, on la ciència encara ha de conviure amb el que és desconegut i això dona lloc a falses veritats o directament enganys en la recerca del coneixement.
Recomano començar a llegir la Trilogia per el seu primer llibre: El Mapa del Tiempo, seguir per El Mapa del Cielo (cliqueu la ressenya al bloc) i acabar amb el Mapa del Caos. Cada llibre parteix d'una obra de l'escriptor H.G. Wells, protagonista de les històries d'aquesta trilogia. El el primer es fa referència a La Màquina del Temps; La Guerra dels Mons motiva el segon llibre I L'Home Invisible te alguna cosa a veure en aquest tercer, on per alguns moments m'he recordat de La Lliga dels Homes Extraordinaris d'Alan Moore, un altre geni de la imaginació.
Deixeu-vos endur a un mon de fantasia, ciència, literatura. Què farà l'autor ara que ha acabat aquesta aventura? Seguirà amb els seus mons imaginaris o canviarà d'estil? Qui lo sa. Segur que no defraudarà.
Per acabar recupero un disc que em porta grans records: cal seure per escolta-lo, amb una narració espectacular, tanquem els ulls i que voli la imaginació.
Els Amics de les Arts La Farandula Sabadell 07/11/2014
Bones veus i bones cançons.
Amb això qualsevol grup de música hauria de tenir les portes obertes a qualsevol lloc per fer-se escoltar però, ni ha prou? Pot ser no, pot ser cal traspassar una frontera invisible i personal per a cada un dels oients per aconseguir connectar i fer d'aquell moment un instant únic per a recordar. La recepta? no la se. El que si em queda clar és que Els Amics de les Arts han aconseguit que per a molts els seus concerts siguin una espècie d'acte sacro-festiu, amb tots els seus moments, esperats e inesperats.
Crec que apart dels dos ingredients abans nomenats cal dir que mimen al seu públic: ells toquen perquè els que els escolten gaudeixin amb ells, siguin còmplices de les històries que expliquen i es sentin un Amic més. (un exemple del joc que porten amb el públic)
Cal dir que encara que no siguis un fan entregat pots gaudir d'un bon moment i recrear-te en les composicions, amb lletres molt treballades, amb el seu punt d'humor i poesia urbana. Bones descripcions de situacions que parteixen d'un punt que pot ser insòlit però que donen per a pensar. Tot això amb bons arranjaments, gran treball de veus i uns rols al escenari perfectament estudiats però d'un frescor que et fa sentir bé.
Tenen un repertori que ja els hi permet triar, remenar i descartar cançons que pot ser voldries escoltar. Aconsegueixen una cosa molt difícil: presentar un disc nou i que no estiguis desitjant que passin al repertori antic, encara que també el voldries escoltar.
El so va estar bastant correcte cosa que és d'agrair.
