Fatigat per el dia dur de feina entra a poc a poc a la habitació, delicadament, sense quasi fer soroll. No vol despertar a la seva parella que en aparença dorm plàcidament.
Un cop es posa el pijama entra al llit alçant el llençol com si fos una ploma; es podria dir que ni l'aire es mou al voltant dels seus delicats gestos. No gosa pertorbar amb cap soroll la pau i l'harmonia que regna al seu dormitori, a la seva casa, a la seva ciutat.
-Tot bé?- pregunta una veu endormiscada des de el seu costat del llit.
-Oh, perdona, perdona, t'he despertat.. jo... no volia.
-No et preocupis amor meu, tu mai molestes. És més, m'agrada saber que has arribat. És l'únic moment que podem xerrar sols. Tot bé a la feina?
-Si.- La conversa, en veu tan baixa que ni els peus dels interlocutors la podrien sentir, esdevé com un ball de paraules flotant de boca en boca.
-Et noto amoïnat... Ha passat res de greu?
-No, no... Ja saps , coses de feina.
-Explica'm que t'amoïna. Els companys?
-Be, ja saps, diferència de criteris. Uns diuen que soc massa tou i d'altres que pot ser em passo. Mai s'encerta.
-Però la producció surt, no?
-Si, si.
-I esteu assolint els objectius, no?
-Doncs estigues content amb el que fas. Que diguin el que vulguin!
-Shhhs, no cridis, ja saps que no m'agrada el soroll - diu en un retret divertit, sense cap agressivitat, que sona igual de delicat i que fa tornar la conversa als límits de la oïda humana.
- Doncs si, els objectius estan acomplerts, i demà encara més.
-Així m'agrada. Ferm però respectuós amb els demés. Tant de bo tothom fos com tu.
-M'estimes molt, oi?
-Clar!, jo i tothom!. Bona nit i descansa tranquil. tot sortirà bé.
Agafa el diari un cop la seva parella es gira i fa una darrera ullada abans de apagar el llum.
-Bona nit-diu.
El dormitori queda amb la mateixa pau que quant ell va entrar.
L'endemà torna a la feina. És dirigint polític d'un país, gran, petit, d'una religió o d'un altre, d'una ètnia o de la seva rival. Tan se val. El cas és que torna a ordenar que es llencin míssils contra els seus enemics, atacs a les seves poblacions o qualsevol acte bàrbar. Tot s'hi val en nom de qualsevol cosa. Qui paga el preu? Dades que llegim als diaris que tenen les seves històries; dades de persones mortes, ferides, sense casa ni destí; dades que tenen nom i cognom. Un recull de dades al diari que llegirà abans de dir bona nit.
Avui el bloc us proposa un repte: continuar un conte, a veure on ens porta. Només heu de continuar el relat que us proposo. Algú s'anima?
El Objetivo
Fue un disparo inapelable.
Directo, sin paliativo alguno; de una contundencia que no hacía dudar del
objetivo buscado ni albergaba otra opción que no fuese acertar en el blanco
elegido.
Ese objetivo era yo.
La suerte nunca ha optado por acercarse
a mí en ninguno de los momentos cruciales de mi vida. Furtiva, siempre ha
pasado lo más alejada posible sin hacer ni un guiño a mi destino marcado, ni
para bien ni para mal. Pero aquel día se decantó hacia el lado que todos
deseamos obviar. Un solo minuto puede hacer que el rumbo de nuestra vida cambie
para siempre.
Una mañana monótona de trabajo en
el Registro de la Propiedad Número Cinco de la capital no hacía prever que al
cruzar la calle para ir a desayunar un rayo o una sombra o un fantasma, ¿qué se
yo?, se cruzase en mi camino y ejecutase
con precisión el disparo que iba a hacer que mi vida cambiase y se convirtiese
en el calvario que actualmente me atormenta.
Mi trabajo no conlleva ningún
riesgo. Me limito a localizar inmuebles en un mapa, registrar las coordenadas e
introducirlos en una base de datos. Lo único que me puede pasar es que me
pinche con una grapa o que caiga al suelo tropezando con algún cable, caja u
otro enser de la oficina. En cuanto a lo social vivo solo en una casa adosada
en un barrio ni rico ni pobre. Apenas tengo trato con los vecinos y éste se
podría definir como cordial. No tengo animales que molesten y no soy consciente
de hacer ninguna actividad que pudiese suponer algún motivo de incomodidad para
las casas adyacentes. Ningún recibo pendiente ni ninguna amante despechada ya
que por desgracia aún no he encontrado a nadie con quien compartir mi soledad.
En resumen, cuando vi a esa
sombra disparar sobre mi muchas cosas pasaron por mi cabeza pero la primera
fue: ¿Por qué yo? Entre toda la gente que está circulando, andando, corriendo o
simplemente parada alguien me elije y antes de que sea consciente de que llega,
se planta delante mío, dispara y echa a correr. ¿Por qué yo? Un administrativo
de una gris oficina, vestido de cualquier manera, sin estridencias, sin vida
remarcable ha sido elegido por alguien para ser víctima de una insufrible
tortura. ¿Por qué yo? No soy ni el Registrador de la Propiedad del número cinco
que quizá, seguro, tiene algún chanchullo con algún constructor o ayuntamiento.
Ni tampoco soy el presidente de una comunidad de vecinos que ha amenazado de
denunciar al bar de abajo por humos o ruidos. No hace falta tener una vida
turbulenta para meterte en problemas, solo por el hecho de intentar darte de baja de una compañía de servicios ya
puedes pasar a convertirte en el desquiciado que arremete contra un centro
comercial con un fusil. ¿Un día de Furia se llamaba aquella película? Sí, creo
que sí.
Pero no es mi caso. No. Me está
volviendo loco esta situación. Lo que ha conllevado el disparo, pero sobre todo el por qué. No sé a quién
recurrir para solucionar lo que se pueda y para adivinar quién está detrás de
todo esto. Solo sé que en cuanto veo una cámara de fotos delante de mí vuelven
los recuerdos de aquel fatídico día y me deprimo de nuevo. ¿Por qué aquella
foto?
Res feia preveure que aquell matí de principis d'octubre la calma del supermercat del barri es veiés alterada per aquells tràgics successos.
Unes hores abans, en plena foscor, un bon grapat de bolets que jeien arraconats al costat del prestatge de les fruites, ajudats per dotze castanyes, vuit moniatos, unes plates de panellets industrials, cinc carabasses i un parell de magranes grosses agafaren els torrons i els polvorons que lluïen a l'entrada de la botiga en un lloc preferent, il·luminats i engalanats, els reduïren i els portaren a la part de darrere del magatzem.
L'assalt va ser molt ràpid i encara que els crits dels torrons foren forts ningú no els va sentir.
-Ei, què feu? Perquè ens tracteu així? -Deia una barra de torró d'Alacant, que se sentia forta i valenta però que res tenia a fer davant l'escomesa d'un grup de rovellons.
-Fluffusxfxddsww- es queixava un polvoró, però com que era tan consistent ningú no entenia el que deia.
-Per què ens feu això?- Ningú no responia. En silenci, els segrestadors agafaren cordes per lligar les desconcertades víctimes amb una precisió que feia entreveure que allò no era fruït de la casualitat sinó que era part d'un pla premeditat i amb un guió ben definit. Un cop lligats, foren apilats en uns palets per les carabasses. En acabat, s'apagaren els llums i tot quedà en silenci. Els insurrectes havien marxat però no havien tancat del tot la porta del magatzem i deixaven entreveure com les magranes feien guàrdia a l'altra banda.
-Quina por que tinc-digué el torró de massapà amb aquella dolçor enfarfegadora que tant el caracteritzava.
-No pateixis, no ens poden fer res!- digué el torró d'Alacant mentre es tornava a fer el valent.
-No us ho refieu, són més llestos del que semblen.- Una veu cansada que provenia del fons del magatzem féu que la tensió anés en augment.
-Qui...ets? No et...reconec la veu- digué una barra de Xixona que estava fent esforços per no desfer-se de la por.
-Sóc un Pare Noël de xocolata. I no estic sol.
-Deu meu! Els Pares Noëls desapareguts la setmana passada!- Varen exclamar tots al hora.
-Fgbderdfrffllfe- s'afegiren els polvorons en el seu indesxifrable llenguatge.
-Tothom us va donar per perduts! Quin rebombori hi va haver, ens ho varen explicar uns envasos retornables i no ens ho volíem creure. Qui deu voler mal a uns Parenoëls de xocolata?- digué el torró de xocolata, afectat per la proximitat d'estar fets de la mateixa pasta.
-Segurament... els mateixos que ens han retingut... a nosaltres- digué el torró de Xixona, cada cop més oliós. -Sí, en un tres i no res ens varen dur aquí i ens han deixat tancats sota aquestes capses de cartró. Estem retinguts sense explicacions.
-Correctament parlant, es tracta, i no ho dic per dir, sinó que, ben mirat podríem parlar d'uns segrest, perquè es pot afirmar categòricament...
-Calla ja guirlatxe, que ets igual de rebuscat parlant que de dir el teu nom!-va etzibar el torró d'Alacant. Seguidament tothom va començar a cridar i a parlar a l'hora.
-Calleu!- Una veu profunda va irrompre al magatzem i el silenci es va fer de cop. Al bell mig de la sala un rovelló amb un enorme barret es va obrir pas seguit pels altres amotinats.
-Això és un atropellament-digué exaltat el d'Alacant, fent-se el dur un cop més-si no em deslligueu...
-Calla!-Una enorme carabassa, a la qual algú havia posat cara i ulls per la proximitat del Hallowen, va posar-se al damunt del torró d'Alacant, que va haver de callar xafat pel pes de la curcurbitàcia.
-Hbmdkfdffffgrrr-volia intervenir un polvoró, però res pogué fer davant el castanyot que pròpiament dit li va etzibar una castanya.
-Per què...ens feu...això-el Xixona s'anava reduint mica en mica i l'oli ja regalimava fora de l'embolcall.
-Va macos, guapos, bonics, deslligueu-me a mi, no us he fet res, mmm, vaaa.
-Calla massapà! No ens engatussaràs amb la teva dolçor!- Va dir un moniato arrugat i amb cara de pocs amics. -Procediu!- Ordenà el rovelló en cap. A partir d'aquí es fa difícil d'explicar el que va succeir després per l'esgarrifosa escena que es va dibuixar: uns grans de raïm varen encendre els altaveus i sota la horripilant música d'unes nadales cantades per unes agudes i insofribles veus de nens sonant a tot drap va començar la massacre a crits de "La tardor també existeix!", "Encara no és hivern!" i "Cada cosa al seu temps!. Després, silenci. L'espectacle de destrucció i desolació en què va quedar el magatzem contrastava amb la calma i la netedat que lluïen en els prestatges del supermercat. Al davant de tot, capses de rovellons ben col·locades, amb moniatos, castanyes i raïm al seu costat. A un cantó, els panellets, cofois d'haver desplaçat els polvorons i a l'altre les carabasses, que fins l'últim moment no s'havien decidit a participar en la revolta ja que amb tota aquesta història de Hallowen s'havien vist, d'un temps ençà, revalorades. Ara per fi tot era al seu lloc... i al seu temps.
----------------------------------------------------------------------------------- No sé per què mentre anava escrivint he pensat amb el Mestre. Si el conte no us ha agradat sempre podeu recordar aquest moment memorable.
Us presento el resultat d'un projecte en que m'he embarcat aquest estiu. Es diu Pentágono i no es cap negoci piramidal ni res per el estil.
Es tracta de escriure relats a cinc mans, una pàgina cada participant; reps l'escrit d'un altre persona l'has de continuar i passar-lo al següent. D'aquesta manera fas una primera pàgina, una segona i així fins al últim que t'arriba que has de concloure. Cinc pàgines.
Ha estat una molt bona experiència ja que implica moltes coses diferents, inventiva per crear i seguir històries que mai et plantejaries i mil piruetes per intentar adaptar l'estil. De vegades s'encerta més o menys i els resultats son si més no curiosos.
Aquí us presento la primera plana del relat que jo vaig iniciar. La veritat és que va seguir un camí ben diferent del que jo vaig pensar. Com el continuarieu vosaltres?
Walking Bass
Cansado y con sueño acomodó su bajo eléctrico como mejor pudo en un rincón de la habitación. Con lentitud pero deseando terminar pronto se desvistió y se puso el pijama. Aunque las ganas de dormir le acosaban no podía pasar por alto la visita al baño para lavarse los dientes y vaciar la vejiga. Una vez hecho esto se deslizó suavemente en la cama, miró la habitación de nuevo y apagó la luz.
Como tantas otras veces una vez llegado a este punto el sueño se tomaba un descanso y parecía que se iba a otra parte después de haber estado insistiendo en que lo primordial era dormir. Con los ojos hinchados y en medio de la oscuridad la película de las últimas horas pasaba lentamente mezclando a personas y tiempos haciendo que el recuento de los hechos fuese confuso mientras daba vueltas en la cama cada vez más nervioso.
Para ser un músico era un tipo un poco especial. No le gustaba trabajar por la noche y no era raro verle bostezar en medio de una actuación, ya fuese de pachanga, de jazz o de rock, rodeado de luz, sonido y de cantantes saltarines, guitarristas exhibicionistas, baterías rompe parches y coristas de buen ver contorneándose a su alrededor. Para colmo ni fumaba ni bebía alcohol. De hecho todo el mundo lo relacionaba con su instrumento, al que poca gente prestaba atención. Era un tipo gris que no destacaba ni por arriba ni por abajo. Un funcionario de la escena, o una prostituta musical según le habían dicho alguna vez, al servicio de quien pagaba por sus servicios.
Pero ahí estaba él. Con su bajo eléctrico de color madera quemada, con raspaduras y ralladas debido al mal cuidado al que le había sometido su anterior dueño, un cubano salsero que tocaba de muerte pero que no acababa ni una actuación de pie. Su amor por su instrumento era infinito y cuando tocaba iniciaba un diálogo de tú a tú sin importarle lo que sonase alrededor. Una sola nota pulsada pasaba de su dedo al instrumento que respondía devolviendo un sonido grave, puro y preciso. Con eso él era feliz.
Pero esa noche algo había roto la monotonía. No, nada de matones enviándole mensajes enigmáticos. Tampoco la visita de su manager con un contrato irrenunciable o con la noticia de la próxima grabación de un disco con el artista de moda. Se esforzaba por recordar qué era lo que le había sorprendido, y no lograba visualizarlo. El sueño, aunque de paseo, volvía de tanto en tanto y revolvía su cerebro con informaciones contradictorias para luego volver a dar paso a ese estado de lucidez somnoliento.
Pero ahí estaba esa desazón que le removía las tripas, y no supo por qué hasta que se sentó en la cama y empezó a poner orden en sus recuerdos. Recogió todos los datos que le daban vueltas en la cabeza y lentamente los fue ordenando, como colocándolos en sus cajones correspondientes.
Método, método, método, como le había inculcado su maestro y mentor Jacobo Pastor, la persona que más le había influenciado tanto en el aspecto musical como en la manera de vivir.
Molts eren els trets diferencials que definien en Jonathan
Yarder apart d'aquella típica i nauseabunda olor que desprenia quan t'hi
acostaves i que tant encisava a les noies quan el tenien a prop, que provocaca
fins i tot desmais entre les més joves i hormonades.
Una d'aquestes particularitats era la seva manera de cuinar.
Mai ningú no havia experimentat tant en el món dels fogons com en Yarder. De
fet, instaurà l'estalvi d'oli des del moment en què va decidir aprofitar el
greix que queia de la campana de la cuina del seu restaurant per reutilitzar-lo
en els seus suculents fregits. Mai ningú no havia fet servir la rasqueta tan bé
per extreure l’última gota que quedava a les rajoles i escampar-la per la
planxa per fer les seves suculentes barbacoes. La gent es tornava boja i
frisava per poder imitar el seu estil, cosa que era impossible ja que el punt
final, únic i inimitable consistia en tirar unes mínimes gotes de greix que
treia directament del seu cabell, que espremia una mica sobre el plat en
qüestió.
En Yarder no només va destacar en el món de la cuina: el
bricolatge li deu molt gràcies a les seves tècniques d'aprofitament de diversos
elements sobrants del seu cos, sobretot de l’orella, i aplicar les seves
propietats per enganxar qualsevol tipus d'objecte. Yarder feia seva aquella
dita que diu que res es crea ni es destrueix, només es transforma, i ho
aplicava cada vegada que podia. Ingeniers de tot el món acudien a ell per
demanar-li consell. Les patents que va obtenir li donaren un bon coixí monetari
per no haver-se de preocupar per la subsistència i els reportatges que li varen
fer li van donar una reputació a nivell mundial. Qui no ha fet servir el Yarder
Wax Repar alguna vegada?
Què dir del món de la cosmètica? Avui en dia és normal fer
pudor a suor però abans del Yarder la gent volia aconseguir una personalitat
pròpia mitjançant perfums que el que feien era amagar tot allò que un porta
dins. I amb això en Yarder donà el cop d'efecte: Eau de Yarder elimina
qualsevol resta d'olor sintètica i torna la persona al seu estat natural, aquella
suor irresistible que féu que les ganes d'aparellar-se de la raça humana
tornessin a les seves arrels més profundes. Tanmateix la sel·lecció natural es
va veure afavorida i la mentida fou més difícil de produir-se ja que la
humanitat va tornar a fer servir el primitiu sentit de l'olfacte per
identificar les intencions dels congèneres.
Jonathan Yarder va morir d'èxit però deixà empremta a la
societat, que no es podria entendre actualment sense la seva existència.
-
Penaltis! Uf!... Estic nerviosa. Avui sí que l’hem feta grossa. Juguem una final! Sí, ja sé que és un
torneig d'estiu però és la meva primera final!Tooomaaa! No està malament, el
primer partit vàrem jugar molt bé i el 2-4 va ser
just. El 7-0 del segon potser és excessiu però, què
caram! ningú no ha tingut pietat de nosaltres
quan hem jugat contra nenes més grans i ens han atonyinat.
Es
puja les mitgetes, concentrada, amb el cor una mica accelerat.
- Som
el Femení Prebenjamí - Benjamí -Aleví, tela... de sis a dotze anys, nenes amb
nines contra nenes que ja volen sortir per la nit. I a sobre el B. Ningú no ens pren gaire seriosament,
només els nostres entrenadors i els nostres pares. A vegades penso que per als altres no
existim. Sí, sí,
ens estan educant, som petites bla, bla, bla ... Si anda! Si som aquí és perquè
ens agrada el futbol. I estem a la final! A les semis hem resistit el 0-1 amb
molts nervis però molt concentrades. No hem jugat tan alegres com a la fase de
classificació però aquí estem...a la final! I
ara ho hem de decidir a a penaltys!
S'aixeca,
es col·loca la cinta bé, que no li vagin els
cabells a la cara.
-
Novenes a la lliga. Tant me fa. Crec que és un
bon lloc. La meitat o més de la meitat de les nenes de l'equip no havien jugat
mai a un camp de futbol i això ho vàrem pagar
als primers partits, però un cop van agafar la idea que el futbol no és només córrer darrere la pilota... Hem guanyat partits! Sí, i de vegades jugant molt bé. D'altres hem badat,
amb tants canvis és difícil tenir una continuïtat en un partit i quan ja estàs
situada, patapam, a la banqueta. I el mateix per a la
que entra.
L'àrbit pita. Totes van al centre del camp.
- Una
final! Per primer cop ens hem d’exigir com unes
professionals. No són
més altes ni més bones, estem bastant igualades, de fet ja les vam guanyar al
primer partit i ara hem empatat. Hem sabut remuntar el gol que ens han marcat
al començament, hem empatat i ens hem posat per davant. No hem tingut sort al
final i en un descuit ens han empatat, ara ja sabem que en una final no es pot badar. A més a més ja sabem
xocar, ja no tenim por d’anar per terra i les
nostres cames són fortes i xuten fort. I
col·locades! Entrenar,
entrenar, entrenar... Ara es veu el resultat. És igual que guanyem o perdem. Som
aquí i avui tothom ens mira. Tan de bo al club sen’adonin. Mai no diuen res de nosaltres a la web però...
La
pilota és al punt de penal, esperant.
-
Penaltys. Buf. Quina por. Però som aquí, a la final, i fins al final hiserem. Avui decidim aquest torneig a penaltys, un
cara o creu que serà injust per a un dels dos equips. Però avui vull que siguem
nosaltres les que aixequem la copa. Si més no ho intentarem.
Els
tres penaltys entren, un dels d'elles va fora.
- Bé, sí,
suposo. Però crec que al jardí feu més goig.
- Que
sabràs tu. No veus que aquí sóc el centre d'atenció!
- Això és
veritat. Ets l'única rosa d'aquesta estança. Per cert, avui és vint-i-quatre?
- Sí.
- Clar, no
me'n recordava. Com passa el temps. Tants anys, un darrere l'altre.
- Passarà
per a tu. Jo sóc jove i bonica. Ahir tothom es barallava per mi. Bé, i per les
meves companyes. Per cert, on deuen ser?
- En un
gerro, segur. Passa sempre.
- Som
roses, som boniques, quin mal hi ha en estar en un gerro i que tothom et miri?
- De mal,
cap; m'agrada veure't aquí. Però...
- Però què?
- Bé, no et
vull amoïnar.
- Perquè?
Digues!
- De
veritat no n'ets conscient?
- De què?
- Del que
passarà. Bé del que t'està passant.
- Què vols
dir? Parla si et plau!
- Avui
estàs bé. Preciosa, bonica, amb aquestes gotes que et regalimen i que et fan
ser... espectacular. Demà encara estaràs més oberta i maca però... de debò que
et trobes bé? No estàs una mica cansada?
- No, estic
molt bé. Bé, després del tràfec d'ahir és normal que estigui cansada.
- No, això només
és el començament del final.
- Què?
- Mira. Fa
molts, molts anys també vaig arribar a aquesta casa un dia vint-i-tres.
Il·lusionat. Acabat de sortit de la impremta. Encara feia olor de tinta i
excitat perquè només d’arribar a la llibreria em van agafar i em van dur cap
aquí, amb cops, empentes i tot el que puguis imaginar. De veritat, semblava que
era l’únic dia del món en què es podia comprar un llibre, o una rosa. Oh, sí! És
molt maco. Una invasió d'amor i de cultura concentrada en un sol dia... però
tal qual vaig arribar i després d’estar un parell de dies damunt d'aquella
taula, em varen posar aquí al prestatge. I aquí m'he quedat.
- I no
t'han agafat mai.
- Mai. Bé,
si, una vegada però...
- Però què?
- Em varen
fer servir per aplanar una fotografia que s'havia arrugat. Jo i uns altres, els
més gruixuts de la llibreria, l'un damunt de l'altre durant dos dies. Després,
a la prestatgeria. Ningú no m'ha obert. Ningú no m'ha fullejat. Totes les
paraules que tinc dins meu estan noves, per estrenar! És la maledicció del 24.
- És
terrible. I a mi, què em passarà?
- Bé, tu
seguiràs el teu cicle. Has nascut, ets viva i... Bé, et transformaràs.
- M'agrada
estar amb tu. No voldria... transformar-me i deixar-te sol.
- Sembla
que és el meu destí. A mi també m'agrada la teva companyia.
Al cap
d'uns dies unes mans agafen la rosa pansida i busquen un llibre, l'obren i hi dipositen
la flor a dins. Un bonic punt de llibre. Per sempre.
(Així no hi ha qui llegeixi! I només són dos quarts de set del matí!)
DAME MÁS, DAME MÁS MI NIÑA
GIMMI MOR GIMMI MOR MAY DARLING
(Ha despertat mig vagó i el tiu ni s'immuta!)
OYE TU SABES, OYE TU SABES
(I clar que ho sé! El paio aquest és un mal educat. No porta auriculars i es pensa que ens està fent gaudir de la seva música! Un tren ple de pencaires a primera hora del matí no està per a aquestes murgues! Què tindrà al cap? Res, ja t'ho dic jo! És una bestiola que marca territori. Allà on arriba la seva música té el seu domini. Sóc aquí, segur que està pensant. Us agrada la meva música? No? Doncs us foteu, malparits! Jo amb la meva música i vosaltres a pencar! Si, això, com un ós marcant el seu arbre amb la seva olor. I que ningú em digui res que l'afaito!
AGARRATE FUERTE BYE
REGETON, REGETON, DARLING
REGETON, REGETON MAI BEIBI
OH SI, OH LLES, OH SI, OH LLES
(No l'aguanto! I a sobre canturreja. Tot el tren el mira i ell ni ens veu. O si?
Ningú li dirà res? Jo és que si m'aixeco...! Però calma, calma...)
ESCUCHA MI MÚSICA BEIBI
(La mare que el va matricular! Ara tothom dret! Ja van cap a ell! Si és que no pot ser d'una altra manera! Hi vaig, estic amb l'adrenalina que em vessa! Ja veurà...)
Mini relat La Entrevista En entrar a la cambra la va trobar esperant amb aquella elegància i sensualitat que desprenia a les seves pel·lícules o als reportatges fotogràfics que poblaven les revistes d'arreu del món: Sara MacGonahiu, el cos, la diva, la dona que tota dona admirava i que tot home voldria.
- Bona tarda. Si li sembla bé començarem- els ulls de la Sara el miraven fixament amb una fredor i una seguretat que feien que hagués de mesurar cada paraula; no li era nou contestar preguntes, per a ell en canvi era la part de la seva feina que menys l'hi agradava, no era bo en el contacte directe, era tímid i encara no se sentia segur, però el seu cap l'hi havia encarregat i sabia que era una oportunitat que no podia desaprofitar. Cara a cara amb una estrella de Hollywood! Què en pensarien els habitants del petit poble de l'estat de Wisconsin que el van veure créixer? El petit John O'Flaguerty ha travessat el país i està amb les estrelles del cinema!
- És vostè qui m'ha de fer l'entrevista?- digué la Sara de sobte, amb un petit moviment de boca, sense canviar l'expressió de la cara ni un mil·límetre. Això va fer que en John tornés a la realitat.
- Sí, podríem dir que sí.
- Podríem? Què no estem aquí per una entrevista?
- Be... si...- l'adrenalina va començar a treballar després de l'atac sobtat de pànic i va posar les coses en ordre. Era imprescindible recuperar el control de la situació perquè tot sortís correctament.-... D'això...senyora MacGonahiu... - Digui'm Sara, encara sóc jove. - Sar... Senyora MacGonahiu vostè és actriu, no?
- És això el que em vol preguntar?
- Be, és per situar-me.
- De veritat no sap qui sóc?
- Sí... veurà...
- Sí, sóc actriu. Una gran actriu. L'actriu més jove que va aconseguir un Òscar. L'actriu escollida més sexi del cinema de la darrera dècada. L'actriu amb el cos perfecte segons totes les revistes de moda. L'actriu amb els llavis més meravellosos segons tots els maquilladors. Segueixo?
- No, no cal... era per a començar i...
- La gent m'adora. La gent em fa petons pel carrer, m'envia flors. No podria viure sense ells. Jo sé que per a molts sóc el més important i no els puc defraudar.
- Ja però...
- Em miro al mirall i encara em trobo bonica. Em trobo perfecte. El meu cos i la meva cara són les meves eines. N'he de tenir cura. Sóc jove. Molt jove i ho vull continuar sent.
- Be, però ara parlarem del que va passar amb la seva filla...
- La meva filla va ser un error de joventut.
- No em referia a això...
- Tot i que finalment no va suposar cap entrebanc per a la meva carrera, al començament em vaig amoïnar. Imagini's, ella profanava el meu cos i el deformava. La meva eina es veia envaïda. Tot va sortir bé i només van ser uns mesos en què no em volien contractar però quan vaig tornar a ser jo i no una simple bossa plena i amb l'ajuda d'algun amic metge, vaig recuperar el que mai hauria d'haver perdut. - No em referia a això si no a... - Després va ser més fàcil. Un cop fora no cregui que no l'estimava però em feia més nosa que servei per a la meva carrera i... - Senyora MacGonahiu permeti'm que... - No em digui de vostè, no sóc una vella. Digui'm Sara. - No crec que sigui correcte. - Per què? És que potser em veu gran? - La pregunta va sobtar en John. - No, no és això, ho dic per la situació. Deixi'm continuar- En John volia reconduir la conversa, no podia ser que la Sara portés la iniciativa - No li pregunto pel naixement de la seva filla sinó...- va agafar aire- per la seva mort. - Un accident - ni una llàgrima, ni un sospir. La mateixa posició serena i tranquil·la. - Digui'm la veritat. Vostè sap que no va ser un accident. La varen trobar asseguda al costat de la seva filla. L'estatueta del premi al costat del crani d'ella i les seves mans plenes de sang! Vostè ens va trucar! Vostè la va matar! Per què ho va fer? només vull saber per què ho va fer! - No m'agrada com està portant aquesta entrevista senyor O'Flaguerty. - Senyora MacGonahiu això no és una entrevista, és un interrogatori! Per què va matar la seva filla?- El to de veu d'en John va pujar i va ressonar per tota l'estança. La Sara per primer cop es va moure de la cadira. -Em va dir que estava embarassada i que jo... seria àvia.
La nit, és calmada i tranquil·la. El silenci plana a la casa. La son dóna el repòs merescut i el relaxament del cos és total.
Per un moment els seus ulls s'obren i una mica de consciència es posa a treballar. Sap que és al llit. Sap que és de nit, de matinada com a molt, ja que tot és fosc. Sap que l'endemà no ha de matinar i plàcidament es gira, s'acomoda bé i amb un lleu somriure es disposa a continuar dormint fins que en tingui prou.
Just en el moment de tornar a perdre la noció de la realitat, un soroll el fa tornar a un estat de quasi vetlla. Torna el silenci però una inquietud roman dins seu.
- No, no pot ser. Un altre cop no.
Els seus pitjors malsons tornen i els seus sentits es posen en guàrdia. No se sent res però alguna cosa dins seu li diu que el soroll tornarà tard o d'hora. Ho ha viscut més vegades. Per a ell és El Terror.
Espera i... res. Aquesta estona és suficient per desvetllar-lo completament. Els seus sentits passen de la relaxació total a l'alerta preventiva, com si fos un radar, un sonar, una alarma.
Un altre petit soroll. Sap que això és el preludi d'una sèrie d'esdeveniments imparables, sense camí de tornada. Com d'altres vegades també sap que el proper soroll arribarà més aviat, no tant espaiat com abans. I, tal dit tal fet, no passa ni mig minut quan una altra remor, ja més intensa i de major durada, desemboca en una sèrie de passes lentes, curtes però decidides.
Tot és fosc i sap el que li espera com tantes d'altres vegades. No té voluntat, s'haurà de sotmetre i patir-ne les conseqüències.
Ja és aprop. Vol tapar-se, desaparèixer, amagar-se sota el llit. Res d'això el salvarà. Mai no ha servit de res. Davant les nostres pors creiem que un trist llençol ens pot protegir. Pot ser que després d'un mal son ens serveixi de refugi però davant del que està a punt de succeir, de res li servirà.
Les passes continuen. Cada cop més aprop, cada cop més presents, amb una destinació predeterminada i definida.
De sobte, s'aturen. Passen uns segons, potser ni això, però en aquest petit instant sembla que el temps faci una parada, agafi aire pel que ha d'esdevenir i mostri el terrible i definitiu desenllaç:
- Papa, que ens podem llevar? No tinc son. Juguem a alguna cosa?
No era de nit i no plovia. El carrer era ple i els cotxes amunt i avall, indiferents al que deixaven al costat: Freixenet 21. El caminant observava les elegants parets que donaven forma a un palau que amb prou feines s'aguantava dret però que mantenia l'elegància i la dignitat de quan va ser construït. Les portes i les finestres deixaven entreveure un interior totalment buit i desolat del qual la natura s'havia apropiat: plantes de diferents tipus treien el cap al carrer, qui sap si observant o demanant alguna mena d'ajut; altres, damunt els balcons o enganxades a la paret com un niu d'ocells, configuraven una imatge desoladora però intrigant. La teulada, derruïda en alguns punts, semblava un rellotge desfet pintat per un Dalí entremaliat que havia donat color i vernís a cada teula per contrastar el groguenc d'algunes parets i el fosc i fumat de la façana principal víctima d'algun incendi. Tot i que l'arrebossat havia desaparegut d'una gran part de la façana encara eren apreciables algunes notes de color que originàriament havien donat alegria a l'entorn.
El contrast de la vida portes enfora, el brogit del trànsit de cotxes i persones amb la tètrica visió de l'edifici derruït feia quedar-se hipnotitzat i inventar històries fantàstiques i terrorífiques sobre com havia arribat aquella casa a aquell estat. L'imaginari del caminant portava a pensar amb festes de l'alta burgesia que acabaven amb algú que es tirava per la finestra mentre la part més alta es cremava, gent que corria i una llum que s'encenia a l'habitació més alta, on algú amb camisola blanca mirava tot el que passava i desapareixia rere el fum i el foc que consumien la casa. Era alguna herència el que havia dut a la ruïna a la família que l'habitava? O potser la malaltia mental de la dona de l'hereu de la fortuna familiar va fer que la desgràcia arribés a la casa i que per culpa d'una pèrfida i gelosa governanta els crims omplissin la casa de plors, mort i tristesa? No seria un masover amb una infància desgraciada que per rancúnia va assassinar l'amo i després va cremar tot el que va trobar per davant per acabar penjat de l'arbre més gran del jardí? O, si sortim del món real i obrim la imaginació al fantàstic, el fill endimoniat de la família feia aparèixer un capellà travessat qui sap com a l'entrada de la casa com si hagués caigut del cel sobre les punxes de la reixa de la porta principal?
Escenes vistes o llegides en pel·lícules i llibres acudien a la ment de qui es mirava la casa, el caminant. El romanticisme d'aquestes històries amagava el que podia ser una trista realitat: herències no resoltes, impostos sense pagar o simplement insolvència econòmica per mantenir una casa tan gran, van deixar que el temps fes la seva feina i, juntament amb la falta de manteniment i el pas de vàndals a la recerca de qualsevol cosa s'acabés per fer malbé aquell preciós palau.
Ja era de nit i ja plovia, els llamps i els trons, com no podia ser d'una altra manera, donaven el toc final i afegien un punt de terror a l'entorn. El caminant, amb llàgrimes als ulls va obrir la reixa i es va endinsar per les escales que duien a la porta principal, que es va obrir amb un grinyol mentre una veu deia:
Col·lisions en Full Duplex - Que bonic poder-nos trobar de tant en tant i xerrar- La cervesa cau dins del got des de l'ampolla com qui es llença d'un tobogan a una piscina, rebotant a les parets de vidre i aposentant-se finalment relaxada, fresca i escumosa a la base, preparada per anar a la gola en una calorosa tarda d'agost. L'Aimeric està content. És una persona a qui li agrada parlar.- Per cert, saps que he canviat de feina? - Ah! - La cara de l'Eudald no sol expressar emocions.- Doncs el meu cunyat també va canviar i no li ha anat gaire bé. Però ja saps, és un cabra boja. Jo sempre l'hi dic, has de relaxar-te. - Ara treballaré més lluny. Potser és un problema però... - La meva germana també treballava aquí, però la varen traslladar i clar, compra un altre cotxe, els nens, l'horari... - la cantarella amb què acompanya la frase no convida a dir gran cosa més. - És una empresa de material elèctric que... - Osti, les elèctriques! Saps quant he hagut de pagar de llum aquest mes? - Exaltat, l'Eudald explica amb tots els ets i uts les seves trifurques amb les companyies de la llum. Quan acaba el relat un silenci comença a instal·lar-se a la taula de la terrassa del bar. La gent passeja i l'Aimeric diu: - El meu petit ja llegeix, no te n'adones com passa el temps fins que... - Doncs la meva neboda quan va aprendre a llegir va ser... no se... un descobriment, i mira que ho fa bé, bé, bé! Amb una gràcia...! - Una gavina volta cridant i l'Aimeric pensa en si a ella li interessa si el seu fill llegeix bé o no ja que l'Eudald no està gaire per la tasca. L'Aimeric recorda els seus temps d'informàtic. Els mòdems eren el seu món. Els mòdems ajuden a les màquines a parlar. Ho poden fer de vàries maneres i sempre es respecten entre si. En algunes ocasions, per males configuracions, per avaries, es produeixen el que es diuen col·lisions i la comunicació no progressa. Que passa amb l'Eudald? Perquè té la sensació que no se l'escolta? Potser no rep la informació que l'Aimeric l'hi envia? O l'Aimeric l'envia malament, tallada, mal explicada? Per què mai aprofundeix en res del que l'Aimeric proposa i sempre ho porta al seu terreny? - Tiu, no dius res - l'Eudald fa tornar l'Aimeric a la realitat- Estàvem xerrant la mar de bé i de sobte calles. Que no t'interessa el que t'estic explicant? Jo sempre t'escolto quan m'expliques coses. - Noo, perdona, estava pensant: que bonic és poder-nos trobar de tant en tant i xerrar. La gavina torna a cridar i al got no hi queda més que una mica d'escuma escampada.
Senyora- Ui quin nen tan macoooo!!!! Pare- Si que ho és si, que he de dir?, he, he, he. S- I que gran ets! Com et dius reietó? (El nen no diu res, sembla que te una mica de vergonya) S- Que mono... au vinga, si m'ho dius et donaré un caramel. Nen - ...Kevin Aniol Abadiaretuerta Puigdellivol. S- Que maco. N- El caramel. S- Com dius? N- El caramel, vostè ha dit que em donaria un caramel. S- Eh... si...és un dir...espera que busco... ara no en trobo cap. Em sap greu. Saps? De vegades els grans diem coses sense pensar. N- Jo sempre penso. P- Kevin Aniol! La senyora no t'ha de donar res. Disculpi. S- No es preocupi. El nen te raó. I que vols ser de gran? (El nen torna a callar) P- kevin Aniol, contesta a la senyora! Digues que vols ser de gran. S- Si, digues: pilot, bomber, fumbolista, policia? Que vols ser? N- (Decidit) Jo vull ser corrupte. P - Queee??? S- Cooooom??? N- Corrupte, com els de la tele. P- Perdoni... he, he ... (empassa saliva) ...és un nen, ja sap, no pensen gaire i diuen el primer que els hi passa per el cap. N- No papa, jo vull ser corrupte com els de la tele. S- Però, tu ja saps el que dius? N- Si. P- (Més vermell no pot estar) I segons tu que és ser corrupte? N- No son uns senyors que tenen molts diners? P- Si, però... N- I no dius tu que t'agradaria tenir més diners? P- Si, clar, però... N- I no els tracten molt be, que sempre surten a la tele amb aquells senyors que manen molt? P- ... N- I el senyors que manen molt els hi donen la ma i els defensen perquè son molt amics? P- (La Terra no se'l empassa però ell ho voldria) Ja, però.. N- I els que manen i son molt amics son també molt rics i surten a la tele i a més tu dius que no saben idiomes però tu vols que jo aprengui anglès perquè de gran tingui una feina com la teva que no et fa ser ric però vols que estudii anglès i aquells senyors que no estudien anglès i manen i son molt amics dels altres que son rics que surten a la tele i... P- Prou! Això no va així! S- (Esglaiada) Vaig a mirar si trobo el caramel! N- Dos! S- Dos que? N- Dos caramels, he contestat dues preguntes. Una pregunta, un caramel. Dues preguntes, dos caramels. S- Nen... N- Kevin Aniol.Em dic kevin Aniol, no Nen. S- (Al pare) Hauria de donar-li vergonya! Això és el que aprèn a casa. Corrupte, mare meva (Marxa ràpid sense acomiadar-se) N- Anem a la policia papa. P- Queeee? N- Aquella senyora em deu dos caramels i no me'ls ha donat.
Estic llegint i no me'n adono que el tren està aturat a la estació més temps de l'habitual. La resta de gent que viatge tampoc. El senyor que dorm amb els braços estirats i el cap abaixat i penjant, amb la barbeta tocant li casi l'estèrnum; la noia dels auriculars i el mòbil; la senyora del e-book i tants d'altres tampoc sembla que estiguin amoïnats per el retard, sol passar. La rutina del matí no és veu alterada per aquest petit entrebanc.
-Preguem disculpin les molèsties. El tren farà parades més llargues de l'habitual perquè un incident a la estació de Montcada motivat per l'atropellament d'una persona a la via pot provocar incidències en el servei.
Aixeco el cap i processo la informació que ha arribat gràcies a un sentit que fa guàrdia mentre els altres estan abstrets pendents de la història que m'explica el llibre que tinc entre les mans. Atropellament... d'una persona... Evidentment qui ha estat atropellat és una persona però per els que anem dins del tren és només algú, i amb aquesta definició podem seguir llegint, seguir escoltant música o seguir dormitant ja que ens allunya l'individu del nostre entorn. Per els seu familiars i amics quan rebin la notícia és una persona degut a la proximitat i per a la resta de la societat passarà al grup de gent que mor atropellada per un tren. Persona, algú i gent. Tres conceptes similars i diferents a la vegada. Rebem noticies cada dia de gent que mor al mon. És igual la quantitat, és gent i la distància fa que ens afecti només en el moment en que ens n'assabentem. De vegades ens comenten que ha algú l'hi ha passat alguna cosa i això ens serveix per a parlar una estona o recordar-ho de tant en tant. En canvi quan passes a ser persona vol dir que la empremta que deixes al teu voltant és més profunda i transcendix del moment en concret en que succeeix l'esdeveniment. Algú ha estat atropellat, gent que és llença a la via, persones que moren. El tren engega. Abaixo el cap i continuo llegint.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)