Què escolto quan escolto música?

Article

Què escolto quan escolto música?

-¿Que es música? Música es el arte de combinar los sonidos y los tiempos.

Aquesta és la frase que em deia un dels meus primers professors de guitarra. Des de un punt de vista definitori no hi ha res a discutir Però, és per això que durant tota la història de la humanitat la música ha estat present? Què fa que qui més qui menys ha sentit la necessitat de cantussejar alguna melodia, amb millor o pitjor fortuna, sigui de manera conscient o inconscient? 

Qualsevol cultura ha desenvolupat la seva música i aquesta, la música, ha passat ha formar part del centre de la vida social, acompanyant els millors i els pitjors moments: casaments, enterraments, guerres, paus, festes, execucions... Podem buscar i buscar que trobarem la música adient per a cada ocasió. El nostre cervell l'hi ofereix un lloc on acomodar-se i escoltant una melodia podem recordar un fet, una sensació, una alegria o una tristesa.

Tants caps, tants barrets diu la dita i al voltant de la música aquest fet és una veritat absoluta. Quants cops, inconscient de mi, he fet escoltar a algú la música que a mi m'agrada i  he trobat el rebuig o el que és pitjor, la indiferència de la meva pobre víctima. Al revés l'efecte és inversament proporcional i no hi res pitjor que em facin escoltar una música que en aquell moment, i pot ser en cap altre, em ve de gust escoltar: una barrera invisible s'interposa i distorsiona qualsevol predisposició a que m'agradi. De fet un dels meus pitjors malsons és que estic treballant a un centre comercial on sonen nadales sense parar, tremolo i m'angoixo només de pensar-hi.

Jo gaudeixo de la música de cap a peus de la peça. No entenc quan algú diu: que no comença? quan hi ha una introducció instrumental. Una cançó comença a la primera nota i acaba a l'últim silenci. No només és important la melodia principal, que és amb el que primer ens quedem; cada instrument està posat per alguna cosa i compleix la seva funció. Una bona peça la pots gaudir de mil maneres diferents deixant emportar-te per el ritme de la percussió, l'acompanyament d'un instrument, el joc de veus, la línia de baix que sona al compàs de la bateria o els detalls de la producció junt amb la complexitat d'uns arranjaments. Tot te un sentit amb millor o pitjor gràcia, en qualsevol estil, des de una peça de Vivaldi a la Macarena.

HI ha qui l'i agrada la música per ballar, altres gaudeixen de la lletra, del ritme; tot hi te cabuda, senzill o complex, màquines que toquen o un paio amb uns pots de pintura fent ritmes increïbles, orquestres simfòniques o un cantautor amb guitarra i cadira. Música, música, música, sempre música.

Per acabar dues referències:

L'imprescindible article que el Mestre Trebor va fer al seu bloc: Del Primer Dia de Classe

Per no contradir-me no vull obligar a ningú a escoltar la música que a mi m'agrada o sigui que, només si voleu aquí teniu un exemple del que per a mi és bona música, per escoltar i escoltar, arranjaments, ritme i una veu única: la gran Diva brasilera Marisa Monte: 

Marisa Monte

Concerts

Marisa Monte
Liceu de Barcelona 30 d'abril de 2003

Bon concert el que va oferir Marisa Monte al Liceu de Barcelona el passat dia trenta davant un públic fidel, majoritàriament brasiler.

Que te aquesta dona que enamora? Moltes coses. 
En primer lloc una veu única, plena de matisos, sensual, vellutada i amb uns aguts que mai son estridents i uns mitjos encisadors. Allarga les síl·labes amb la gràcia típica del idioma brasiler. Paraules com coraçao, obrigado, vose sonen perfectes en la seva veu. 
El seu repertori va des de composicions pròpies a temes de la nova vanguardia brasilera així com del folklore del seu país. Arrenjaments pop amb tocs de jazz i tradicional. No es cansa d'investigar i col·laborar amb altres músics. En aquest concert va cantar en italià fruit del intercanvi que ha fet recentment amb la cantant Mina.
A l'escenari omple amb la seva presència. No l'hi calen grans coreografies ni efectes  especials. Un moviment sinuós acompanya les seves cançons. És una Diva amb totes les lletres. De vegades s'acompanya de la guitarra i altres es belluga al ritme de la música. 

En quant a aquesta gira compta amb uns efectes visuals fets per artistes brasilers i que vesteixen molt bé les cançons però que no prenen protagonisme a la interpretació. Sense voler ser pretensiós he gaudit més en altres concerts, pot ser perquè em varen agradar més els arranjaments. En aquest cas venia acompanyada per un quartet de corda i una banda amb dues guitarres, baix, bateria i teclats. Vaig trobar a faltar una mica més de percussió i una mica de definició en els arranjaments, més aconseguits en altres gires per el meu gust. Crec que no estava compensat l'acústic de les cordes i la força de la banda (baix, bateria i un guitarra membres d'un grup de rock brasiler). El so crec que també es podia millorar una mica ja que la veu no brillava tant tapada per la banda. Això no vol dir que no m'agradés el concert, tinc la sort d'haver-la vist altres vegades i poder comparar.
I a sobre per un problema de duplicitat d'entrades vaig poder veure el concert a platea quant teniem les nostres al quart pis!. No està malament per ser el primer cop que anava al Liceu!

Us deixo un vídeo de una gira anterior.

Clint Eastwood el músic

Article

Clint Eastwood
El músic

Parlar de Clint Easwood és referir-se a un dels millors directors de cinema, per el meu gust, naturalment, amb una extensa filmografia que avarca títols imprescindibles com Sense Perdò, Million Dolar Baby, Mystic River o tantes altres. Amb un estil sobri, clàssic però d'un ritme inimitable tracta diversitat de temes, sobre tot el pas de la edat que tant és veu reflectit en les seves últimes pel·licules (Space Cowboys, Sense Perdò, Gran Torino, etc). 

Però Clint Eastwood és una persona estranya des de el punt de vista de qui només el coneix per la seva vida pública: 

Republicà que és capaç de defensar la abolició de la pena de mort i que va ser alcalde. Actor dur entre els durs que commou com ningú dirigint pel·lícules com Els Ponts de Madison. Posseïdor de varies empreses esportives i d'hostaleria segons llegeixo a Wikipedia. I sobre tot enamorat de la música.

I és aquí on vull mirar aquesta vegada. Enamorat del Jazz ja va apuntar amb Bird, film sobre la vida del saxofonista Charlie Parker. També ha dirigit documentals sobre Jazz . Però és que Clint també composa temes per a les seves pel·lícules i amb la ajuda del seu músic de capçalera a la seva productora Malpaso, Lennie Niehaus  i del seu propi fill Kyle Eastwood (que és un excel·lent contrabaixista) aconsegueix unes atmosferes intimes que son una part importantíssima de tot allò que vol explicar. Melodies senzilles però d'una qualitat commovedora associada a les històries sempre interessants que relata.

Aquí us deixo un exemple. Pertany a la banda sonora de Gran Torino i està interpretada per Jammie Cullum. No està treta de la banda sonora de la pel·lícula sinó d'una actuació en directe.   

Sílvia Pérez Cruz

Concerts
Sílvia Pérez Cruz
Auditori de Sant Cugat 09 de març de 2013


Raül Fernandez Refree, guitarra 
espanyola, guitarra acústica, 
banjo, ukelele, guitarra de dotze 
cordes i guitarra de joguina 
Mario Mas, guitarra espanyola, 
guitarra acústica, llaüt espanyol 
Miquel Àngel Cordero, contrabaix 
Joan Antoni Pich, cel·lo 

Ahir a la nit vaig tenir la oportunitat de veure a La Sílvia Pérez Cruz per primer cop en concert i encara no m'he recuperat del xoc. Dins de la gira de presentació del seu disc 11 de novembre, amb una banda de curiosa composició, cel·lo, contrabaix i dues guitarres que envolten a la cantant d'un so i uns arranjaments arriscats, difícils, elaborats i de una execució precisa i perfecta. 

La veu de Sílvia t'atrapa des de el primer moment en que a capel·la comença a cantar. Crec que he sentit poques vegades fer unes notes tan llargues i tan ben interpretades. Cada síl·laba es pot assaborir, amb pujades, baixades i inflexions impossibles.  El sentiment predomina en la seva interpretació.

En quant al repertori, predominen estils hispanoamericans, amb arrels de bolero, tocs brasilers, portuguesos, aflamencats fins a arribar a les havaneres. Tot això passat per l'estil propi de la cantant que li dona una coherència perfecta.

No se si estem davant el naixement (ja consolidat, per el meu gust) d'un nou punt de referència en la nostra música, a l'alçada de la gran Maria del Mar Bonet, tot i que una mira més al Mediterrani i l'altre cap a l'Atlàntic; la comparació és inevitable per la qualitat de la veu, la investigació en el seu repertori, la seva manera de composar, tan personal, i una manera de cantar única. Hem vaig sentir enganxat a la cadira des de la primera nota en que s'em va posar la pell de gallina.

http://www.youtube.com/watch?v=eNxFxAdmsOY&feature=share&list=PL7F6AED240B769880


Fotos de la actuació a Sant Cugat

  

http://www.flickr.com/photos/teatreauditorisantcugat/8543584959/

Tribute Bands

Article
Tribute Bands

Cada dia veig que hi han més grups musicals que s'autodefineixen com a Tribute Band, és a dir, que el seu repertori, tant en el sentit musical com en el de la posada en escena, remet al artista o artistes als que dediquen l'espectacle. Així dons tenim clons dels Beatles, Led Zepellin, Queen, Pink Floyd i més. 
Quin és el motiu?. Sempre ha estat així?. 
La música te moltes maneres de gaudir-se. I parlo des de el punt de vista de l'intèrpret. Pots gaudir igualment creant composicions pròpies o interpretat música escrita per els altres. El primer cas és una mica egocèntric, és la manera de comunicar-te des de dins.Si deixem a un músic en fase d'inspiració sense ningú que el guii podria fer temes inacabables i pot ser que fos ell l'únic que gaudiria d'aquella música.
Ara be, un creador també ho pot fer per encàrrec i en aquest cas expressa el que els altres volen sentir. Qui fa temes per anuncis comercials o per cantants prefabricats va a buscar uns efectes i unes reaccions molt estudiades. La durada del tema, la tornada, el clímax ve imposat per uns clichés molt definits i gens espontanis. No és creatiu des de el punt de vista emocional però no és gens fàcil des de el punt de vista comercial. En resum, el músic fa el que el públic vol, o diuen, que vol sentir. 
L'atre manera de gaudir la música és tocant temes d'altres autors. Podem escollir entre fer una interpretació lliure canviant temps, ritmes... en definitiva, l'arranjament és un altre forma de crear. Si el tema és bo i l'intèrpret també tant és el vestit que l'hi posem. Després el gust de cada persona el catalogarà. Hi ha versions que milloren l'original i d'altres (adversions) que millor ni escoltar-les.
Les bandes de tribut calquen l'original per varis motius, crec que per admiració en un primer moment. Després per una necessitat ja que molts del imitats ja no estan en circulació. És dons un retorn als moments musicals en directe que enyorem i no tornaran. Perquè el directe és el sentit de la existència d'aquestes bandes ja que en disc no els buscarem tenint els originals al nostre abast. 
Qui no ha vist als seus ídols mai te una bona opció amb aquestes bandes. De fet no és res de nou. Les primeres Tribute Band serien les orquestres que interpreten calcadament als grans de la música clàssica.

Pot ser una Tribute Band? http://youtu.be/0417pQz7iIk

Coneixeu a Jaco?

Música
Coneixeu a Jaco?

Sona el telèfon. Res d'estrany si no fos que a casa meva i a les dotze de la nit no era una cosa gens habitual. Sabia que era per a mi. Amb 18 anys més o menys tenia tots els números per ser el destinatari de la trucada però no nomes per això sinó perquè el que acabava de veure feia uns moments a la televisió em va deixar trasbalsat.
Despenjo i sento a l'altre costat:
-Ho has vist?
I tant que ho havia vist! I el que és més, ho havia sentit.
És tractava de la actuació de un paio amb un baix. Si un baix elèctric. Aquell instrument que passa desapercebut per a molts però que va marcar molts dels millors moments que he viscut.
Jazz Entre Amigos era un programa que ens obria una finestra a músiques més complexes que les que estava acostumat a escoltar i aquell dia va emetre un especial dedicat a Jaco Pastorius. Us remeto a l'enllaç de Wikipedia en que ens fa un resum de la seva vida, vida de pel·lícula amb tràgic final, cop de cadira al cap inclòs que va acabar amb la mort d'un virtuós que va revolucionar un instrument i la forma de entendre la música per a molts.
No només era un un monstre amb el seu instrument si no que a més a més els seus arranjaments per a Big Band encara és toquen.
No és una música fàcil i segur que no agrada a tothom perquè requereix dedicar-li atenció. Això avui en dia sembla que va en contra de tot ja que la música a passat a ser un producte de consum en la seva majoria. Ja en parlaré en alguna altre ocasió.

El meu amic Sergi també ho havia vist i per això em va trucar. 
Per el que fa a mi aquell programa em va fer decidir què volia estudiar: Música. I quin instrument: el Baix Elèctric. No està malament per una trucada nocturna.


Una actuació amb Weather Report
http://youtu.be/VQeUosK3oz4

Vida i miracles

http://es.wikipedia.org/wiki/Jaco_Pastorius