Què escolto quan escolto música?

Article

Què escolto quan escolto música?

-¿Que es música? Música es el arte de combinar los sonidos y los tiempos.

Aquesta és la frase que em deia un dels meus primers professors de guitarra. Des de un punt de vista definitori no hi ha res a discutir Però, és per això que durant tota la història de la humanitat la música ha estat present? Què fa que qui més qui menys ha sentit la necessitat de cantussejar alguna melodia, amb millor o pitjor fortuna, sigui de manera conscient o inconscient? 

Qualsevol cultura ha desenvolupat la seva música i aquesta, la música, ha passat ha formar part del centre de la vida social, acompanyant els millors i els pitjors moments: casaments, enterraments, guerres, paus, festes, execucions... Podem buscar i buscar que trobarem la música adient per a cada ocasió. El nostre cervell l'hi ofereix un lloc on acomodar-se i escoltant una melodia podem recordar un fet, una sensació, una alegria o una tristesa.

Tants caps, tants barrets diu la dita i al voltant de la música aquest fet és una veritat absoluta. Quants cops, inconscient de mi, he fet escoltar a algú la música que a mi m'agrada i  he trobat el rebuig o el que és pitjor, la indiferència de la meva pobre víctima. Al revés l'efecte és inversament proporcional i no hi res pitjor que em facin escoltar una música que en aquell moment, i pot ser en cap altre, em ve de gust escoltar: una barrera invisible s'interposa i distorsiona qualsevol predisposició a que m'agradi. De fet un dels meus pitjors malsons és que estic treballant a un centre comercial on sonen nadales sense parar, tremolo i m'angoixo només de pensar-hi.

Jo gaudeixo de la música de cap a peus de la peça. No entenc quan algú diu: que no comença? quan hi ha una introducció instrumental. Una cançó comença a la primera nota i acaba a l'últim silenci. No només és important la melodia principal, que és amb el que primer ens quedem; cada instrument està posat per alguna cosa i compleix la seva funció. Una bona peça la pots gaudir de mil maneres diferents deixant emportar-te per el ritme de la percussió, l'acompanyament d'un instrument, el joc de veus, la línia de baix que sona al compàs de la bateria o els detalls de la producció junt amb la complexitat d'uns arranjaments. Tot te un sentit amb millor o pitjor gràcia, en qualsevol estil, des de una peça de Vivaldi a la Macarena.

HI ha qui l'i agrada la música per ballar, altres gaudeixen de la lletra, del ritme; tot hi te cabuda, senzill o complex, màquines que toquen o un paio amb uns pots de pintura fent ritmes increïbles, orquestres simfòniques o un cantautor amb guitarra i cadira. Música, música, música, sempre música.

Per acabar dues referències:

L'imprescindible article que el Mestre Trebor va fer al seu bloc: Del Primer Dia de Classe

Per no contradir-me no vull obligar a ningú a escoltar la música que a mi m'agrada o sigui que, només si voleu aquí teniu un exemple del que per a mi és bona música, per escoltar i escoltar, arranjaments, ritme i una veu única: la gran Diva brasilera Marisa Monte: 

Alégrame el día

Article

Alégrame el día

Aquest article pot semblar políticament incorrecte però espero que no se me malierpretri.

Hi ha dies en que vas al límit, la paciència te la virtut o defecte d'omplir-se sense avisar, unes vegades aguantes mes que d'altres i mai pots fer una mesura exacta de quan ha arribat a aquell punt sense retorn en que perds els estreps i carregues contra tot el que tens davant amb una irracionalitat primària que ens trasllada als inicis de la evolució, perdent el control i passant a comportar-nos com els animals que mai hem deixat de ser. Això és pot manifestar de moltes maneres, depenent de com és cada persona però seria estrany que en un moment o altre de la vida ens trobem amb alguna situació límit. Pot passar conduint, a la feina, al futbol, en una discussió o intentant que el teu fill faci alguna cosa que l'hi has repetit deu mil vegades i per ell és com si plogués. Es podria dir que en aquest casos la rauxa ens domina.

Però hi ha altres situacions o no és la paciència la que te el control de la situació si no el cervell calculador, el que espera el moment oportú: Saps que aquella persona t'està posant a proba i esperes a que doni l'últim pas per efectuar el teu tret de gràcia, per treure el teu as amagat o simplement perquè es desencadeni la catarsi que sacsegi tot d'una vegada.  Curiós el comportament humà.

Tot això em ve al cap al recordar l'escena del vídeo de capçalera, estret de la pel·lícula Impacto Súbito, amb Clint Eastwood reflectint el que he exposat en el segon exemple. Si, violència pot ser gratuita, però no deixa de ser un retrat del comportament abans descrit portat a l'extrem. De vegades necessitem que ens alegrin el dia, encara que això no sigui garantia d'èxit. 

Cuando la violéncia causa silencio es que estamos equivocados, diu la cançó Zombie de The Cramberries. 

Esas pequeñas cosas

Article

Esas pequeñas cosas

Hi ha bombes entre nosaltres a punt d'esclatar. 

Ho sabem, sentim la seva presència i de vegades tenim la temptació d'apropar-nos i manipular-les tot i estar segurs  que el que faran serà omplir-nos de llàgrimes per allò que fou i que mai més podrem tenir. 

Aquest dies hem fet neteja, endreçat el traster hi amb això el dilema de que fer amb tot allò que tenim i que mai més tornarem a fer servir ni a mirar: apunts de quan estudiàvem, llibretes i llibres de la escola, retalls d'alguna cosa que ens havia cridat l'atenció... un munt de coses que apareixen i et porten un flaix al cap; per uns segons tornes a reviure el moment en que vas decidir que allò formava part de tu, de la teva història. 

I has de prendre una decisió: arriba el moment de llençar-ho.

El que més mal m'ha fet ha sigut el moment en que he decidit llençar cintes de casset velles. Originals, gravades, regravades... Aquells concerts pirates que tant costaven aconseguir hi ara (beneit internet!) amb un clic les tens en qualsevol moment... Adéu. Tot un Farenheit 451 a la deixalleria. Un pur acte al més genuí estil de la Inquisició.

És hora d'anar omplint el traster amb noves coses que de ben segur ens explotaran en qualsevol moment.

Qui millor ho explica és el Mestre en una de les cançons que més m'emociona al escoltar-la.

Riure

Article

Riure

M'agrada riure. El cas és que cada cop em fan gràcia menys coses, o pot ser amb la edat vas perfilant un sentit de l'humor particular. A mesura que t'omples d'experiències et formes un estat mental que respon a determinats estímuls i allò que abans feia gràcia passa a ser quasi una molèstia. Així doncs, ens formem una personalitat particular en l'aspecte de l'humor. 

Posats a seguir amb aquesta tonto-disertació, aquest pensament en veu alta, es podria afirmar que hi ha tants humors diferents com persones. Així hi ha qui prefereix l'humor gestual, de paraula, barroer, subtil... No ens ho acabaríem.

Parlo d'això perquè navegant he trobat un vídeo d'una de les persones que més m'ha fet riure: Mr Rowan Atkinson, més conegut com a Mr. Bean o ja perfilant una mica, com L'Escurçó Negre. Dos tipus d'humor ben diferent amb el mateix protagonista.

Que Mr. Bean hagi estat repetit fins a gastar-lo no ens ha de fer perdre l'objectivitat de que ha estat un referent i crec poder dir que és un clàssic de l'humor anglès. En aquest cas és un humor directe, de astracanada, a veure quina en farà ara. M'encanta veure'l i transportar-me en el temps com si fos el primer cop que el veig, saltant de la cadira  recaragolant-me de riure.

A L'Escurçó Negre l'humor juga a més a més amb donar-li la volta a la història, amb jocs de paraules i personatges antològics.

El vídeo que teniu aquí és del 2005 i ens porta la revisió d'un clàssic del còmic de super herois  vist per la particular manera de fer del Mestre Atkinson.

(No us perdeu el final amb un convidat molt particular, el reconeixeu?)

Mon seny

Muntanya

Mon seny

La tardor és un aparador de la natura, amb tot el seu esplendor. Colors barrejats, sobris, poc cridaners però amb una elegància difícil de superar.

Què fa que tinguem el desig de caminar per el sols fet de caminar? Aquesta pregunta et matxaca el cap en els moments en que estàs cansat, pujant, suant i mil coses més. No estaríem millor al sofà de casa reposant? Segurament.

Mon seny pregunta i el Montseny en aquest cas respon en silenci, una passa rere l'altre. Només per el paisatge val la pena. I la conversa amb els companys, i el silenci i... Jo que se! 

Excursió fàcil al Turó de l'Home i Les Agudes. Tres hores agradables sense forçar la màquina amb la boira trepitja-nos els talons. Dos petits cims, cap heroïcitat. 

(Més informació de la ruta Monsteny, Les Agudes)

Per acabar una música que em recorda aquestes caminades per la muntanya: Hergest Ridge, de Mike Oldfield. Tanqueu els ulls i camineu sense moure-us del seient.

Batman?

Articles

(Si voleu anar al gra aneu al minut 7, impressionant batalla amb un tauró)

Batman?

L'altre dia vaig tenir el plaer, per dir-ho de alguna manera, de veure una pel·lícula... Osti, no se com definir-la!

Es tracta de Batman, però ni versió Tim Barton o Cristopher Nolan, ni tans sols aquelles amb George Clonney o Val Kilmer que he oblidat. Era el Batman de 1966. Mare meva, jo que recordava amb certa nostàlgia els BANG, WHOW, SPLASH i demés onomatopeies que sortien a la pantalla com si un Power Point antediluvià hagués caigut en mans del realitzador, vaig quedar esparverat de... Ostres! Es que no se si se'n en fotien o anaven de debò seriosament!

Frases estil 

-Activemos el hiper reactor sónico.

-Hiper reactor sónico activado.

O aquells riures de malvat

-Vais a morir! Ja,ja,ja,ja!

La veritat, jo soc dels que els hi agrada el Batman obscur, fora de la llei, un personatge a la frontera entre el be i el mal, tal com autors com Frank Miller, Neal Adams i demés han retratat i que Cristopher Nolan tan bé ha plasmat en la seva trilogia. Aquí em trobo amb un Batman que l'únic que l'hi falta son les Batsabatilles d'anar per casa! Amb una propaganda pro americana sense cap complex i tocant el McCarthisme. I es queixen que Ben Affleck farà la propera!

D'altre banda  la innocència d'algunes imatges no te preu: aquella manera de pujar els edificis amb la Batcorda rodat amb la càmera inclinada i uns fils aguantant la capa... Brutal.

Mirant per You Tube he trobat que van haver-hi incursions anteriors, als anys quaranta, en el personatge. Impressionants orelles del Home Rat Penat.

Documentals indocumentats?

Article

Documentals indocumentats?

Amb la arribada del TDT rebem canals que en podríem dir de divulgació, de documentals vaja. 

Benvinguda seria la notícia si no fos perquè no se si aporten més desinformació que informació veraç.

En tenim de diferents tipus: els típics de animals, però com que el mon de la televisió demana més i més no es conformen amb explicar la vida de les espècies si no que ho converteixen en programes de competitivitat: Els 60 animals més perillosos, Els animals més verinosos, Els animals més ràpids, els... Explicar no n'és suficient, no ven, no enganxa, la paciència a la tele no existeix i documentals en profunditat no atreuen a la audiència si et fan pensar massa o escoltar algun especialista en la matèria. 

Amb relació amb els animals no us perdeu Los cazadores del pantano on uns homes amb petos texans i sense la majoria de les dents (no deuen tenir dentistes) es dediquen a matar cocodrils amb pistoles i fusells per controlar la sobre població de a unes zones pantanoses dels Estats Units (de on venen la majoria de produccions de les que estic parlant).

Altres espais poden ser (els nom son similars, no me'ls he aprés):  Desaucios a lo bestia, Tunea un coche destrozado, Hurgando en los cobertizos abandonados para encontrar cosas, restaurarlas y luego venderlas, Empeños a lo bestia, Acuarios hipergigantes (aquest l'hi encanta al meu fill), o Asi se hace, que te ensenya el procés de producció de qualsevol cosa, desde com es fa una compresa a una corda de guitarra o un delicioso pastel de ruibarbo! (aquest també l'hi agrada i la veritat és que algun cop ens quedem els dos enganxats mirant-lo)

Fins aquí cap problema, uns son frikis i altres no deixen de ser un testimoni de les estupideses a les que pot arribar l'ésser humà. El que ja no em deixa tant indiferent son documentals que sota un rigor pseudo-científic poden portar a confusions, sobre tot als més menuts que enlluernats per imatges que poden donar la sensació de que son reals difonen teories si més no qüestionables. Un divertimento al que hem de prestar atenció ja que amb la forma en que estan rodats fan difícil de rebatre les teories que si exposen davant d'un públic infantil (espero que els adults hi vegin el llautó) que queden enlluernats davant allò que la petita pantalla els hi ofereix en safata. Cal contrastar amb ells la informació rebuda i veure tots els cantons als que puguem arribar. 

Com a mostra el vídeo que teniu al inici del article on ens parlen de la existència de les sirenes (les del mar). Imatges filmades en moviment, testimonis que han sofert represàlies, la C.I.A, o l'F.B.I o els Marines destruint probes (evidentment ha de passar als Estats Units ), tòpics dignes de Espediente X .

T de Tertulià

Article

T de Tertulià

T de Tenir raó.
T de Tu no en saps res.
T de T'he deixat planxat amb el que t'he dit.
T de Tertulià. 

El dret a opinar s'ha convertit en un espectacle. Fer d'una tesi bandera i defensar-ho amb qualsevol argument a passat a ser un altre esport nacional. És igual que no es tinguin coneixements, quant més alt, més valor tenen els arguments. Com més enginyosa sigui la resposta millor serà considerat l'interlocutor. 

Tertulià de professió. Persona que opina de tot tema que sigui notícia, economia, dret, lleis, mota, religió, esports... Art, medecina, matemàtica, física quàntica o macramé  aplicat a la informàtica. Tot és opinable.

El cas és que molts comencen fent una incursió puntual, una entrevista per algun tema relacionat amb la seva especialitat. Responen bé, amb agilitat, el entrevistador s'hi sent còmode. La entrevista és un  èxit. Se'n parla i es torna a convidar al personatge a un altre, programa, i un altre. Alguna entrevista en premsa. Una columna en un dominical i un dia fix en un programa de radio, si pot ser al matí millor, hora de màxima audiència. Després se'l fixa per el programa de nit i a més a més està disponible per a qualsevol connexió en un noticiari per si cal una opinió. Una opinió que com tot el que ha vingut després de la primera entrevista, no te res a veure amb la especialitat del, ja, Tertulià en qüestió. 

Com s'ho fan? De on treuen el temps per adquirir coneixements dels temes més diversos? Gràcies Wiquipedia per estar disponible les vint quatre hores al dia! 
Qualsevol especialista els hi veu el plumeru però és igual. A qui farà cas la gent? A la estrella de la tele (el següent pas, que m'havia oblidat) o algú a qui no coneixen per més especialista que sigui del tema en qüestió? Ells ens senyalen el camí a seguir.

Així funcionaven les Àgores gregues que tant se'ns ha idealitzat?

Quis custodiet ipsos custodes?

(Osti! Jo ara opinant de tot al bloc com un Tertulià qualsevol! Bé, pot ser em fixa algú, segur que paguen bé)

Tecnologies, xarxes socials, por i mandra II

Article

Tecnologies, xarxes socials, por i mandra II

En aquest vídeo ens aprofundeixen una mica en el tema de l'article anterior. Amb humor (humor alemany tipus Monthy Pyton). 

Tecnologies, xarxes socials, por i mandra

Article

Tecnologies, xarxes socials, por i mandra 

Els que voltem els quaranta i molts anys ens veiem en un problema: no som ni tant grans ni tant joves per estar ben situats en el mon digital que ens envolta.

Els nostres fills ja han nascut en plena era digital, son natius i no tenen cap problema amb les noves tecnologies.

Els nostres pares eren fills de la post guerra i mots dels que venien dels entorns rurals en prou feines varen poder anar a la escola, ja fos perquè els enganxés la guerra o la posterior època de restriccions. D'altre banda qui amb una edat ja era prou desenvolupat passava a treballar per ajudar les tristes economies familiars. La educació encara estava en un segon pla. Molts d'aquest avis de avui en dia varen intentar recuperar el temps perdut i no han dubtat en fer cursos d'alfabetització, treu-res el Graduat Escolar o inscriuries a la Universitat segons les seves necessitats o inquietuds. I s'han informatitzat!

En canvi nosaltres hem sigut  la primera generació que en gran majoria ha tingut la sort de ser escolaritzada i la que va fer que l'analfabetisme quasi desaparegués. Per això em costa entendre que faci tanta por el mon de les noves tecnologies i en concret de les xarxes socials. Por i mandra a documentar-se per aprofitar els recursos o conèixer els pròs i contres de tot el que te a veure amb el mon digital. I sobre tot tenint en compte que els nostres fills no tenen cap problema per desenvolupar-se en aquest ambient.

I aquí és on em pregunto perquè? Se suposa que estem preparats, no ens ha de ser desconegut agafar un manual, o preguntar o simplement buscar en Google (suposo que qui més qui menys a això ha pogut arribar) una mica d'informació. Si anem a un parc públic amb els nostres fills sabem perfectament quina andròmina és per a la seva edat, tobogan, gronxador, etc. De la mateixa manera vetllarem per veure amb quins nens es relacionen i si son adequats els jocs que practiquen. No els deixarem travessar el carrer fins que no creiem que ja estan preparats i els farem cordar el cinturó quant pugin al cotxe. 

Tot això està assumit però en quant entrem al mon digital... Bufff. O se'ls deixa lliures o se'ls hi prohibeix d'arrel (evidentment estic exagerant). Crec que és vital anar per davant i conèixer les aplicacions per on es mouen abans que ells les utilitzin i si no és possible supervisar el seu us. Tot pot ser bo o dolent en la justa mesura i cada un ha de trobar el seu punt just. Però a això hi ha d'arribar amb coneixement. Estem preparats i no ens hem quedar amb els braços plegats. És el mon de avui i l'hem d'entendre.   

Per acabar recordar que ni el vídeo va matar les estrelles de la radio ni el futur ens ha de fer por. Pot ser ens hem d'adaptar.

El carrer dels Tallers

Article

El carrer dels Tallers

A Barcelona hi ha un dels millors carrers del mon: El carrer dels Tallers, carrer Tallers per a tothom qui el coneix i l'ha trepitjat. 

Viatjant en el temps recordo un carrer més brut que el d'ara.
Què hi havia en aquest indret? 

Per a començar ens trobàvem Discos Castelló. Avui en dia amb les noves tecnologies no podem arribar a copsar el que suposava per els amants de la música anar a la botiga de discos i deixar-te obnubilar per el seu aparador. En un primer moment per a mi, amb un taulell i uns venedors que et portaven el que els hi demanaves:
- Vull un disc que te aquella cançó que fa: li, li, li, ta, ta, ta.
I te'l trobaven!

Després la botiga va canviar i era un plaer remenar per els seus prestatges en busca de aquell disc mític del que havies sentit a parlar i sabies que estalviant una mica el proper mes el podries comprar. Després Castelló va obrir més botigues, especialitzades i altres s'hi varen afegir. Un mon en un carrer per els que estimàvem la música. 

A la Plaça Castella, travessada per el carrer Tallers hi varen passar la meva infància i la meva adolescència. En podria parlar sense parar.

El bar El Sol treia el cap per a rebre la part més tancada de Tallers i la imponent sortida dels tallers de La Vanguardia, com un moll de càrrega on sortien els diaris del dia següent.

Botigues, bars, els futbolins i per fi, una mica més amunt de la meitat el meu lloc favorit que recordo com a màgic:
La botiga de llibre antic i quadres del meu amic Sergi. Un paradís. No la part del davant, que també, si no la del darrere. Antiguitats i coses d'un mon anterior al meu que feien que semblés que entressis en un conte. Cada objecte era una història per explicar. 
Alguna cosa havia de tenir perquè a la meva memòria dorm com un record plàcid i agradable. Quan vaig llegir La Ombra del Vent de Carlos Ruiz Zafón vaig visualitzar la llibreria. 

El carrer continuava per abocar-se a la Rambla, jo no veia el Boadas, cocteleria de renom, si no que era la porta als grans quioscs on els còmics, tebeos en aquella època, m'esperaven per a gaudir de les seves portades.

I jo més

Article

I jo més

No he entès mai quin plaer ocult hi ha en parlar d'infermetats.  
Crec que quant s'arriba a una edat comencem a adonar-nos que el nostre cos ens envia uns senyals que abans passaven desapercebuts i que ara capten la nostra atenció. La nostra màquina comença a notar el pas de la edat.
Fins aquí tot correcte. 

El que em preocupa és que el tema principal d'una conversa passi a ser què tinc i què tens. Que si a mi em fa mal aquí, ja però jo ahir vaig anar al metge, si però a mi m'han de fer una prova, que això ja l'hi varen fer a fulano, res comparat amb el que jo pateixo, si però la meva medicació és més cara, jo conec a un que...

Bufff. S'obre un munt de possibilitats il·limitats. Pot ser que no calen coneixements previs ni estudis. És un tema fàcil a l'abast de tothom. És millor que parlar del temps. 
Pot ser és que per un moment es pot ser protagonista (explicant amb plaer el que ens ha fet patir!) La aventura de la adversitat. Atraure la atenció del interlocutor, que a la vegada està esperant sense casi escoltar, buscant una història, un antecedent, alguna cosa per replicar i agafar el testimoni.

- Ai! per fi puc seure'm  l'autobús va molt ple i les meves cames... Vinc del metge, em fan un mal.
- Segui, segui. Jo també m'he hagut de seure'm perquè vaig ben coixa.
- Ja, però es que a més a més tinc els ronyons fatal.
- Ja, jo és el lumbago que fa que... no se com posar-me! Pensi que a casa no puc dormir estirada.
- Dons jo he de prendre cada dia vuit pastilles!
- Vuit només? Onze! Onze me'n he de prendre jo.
- Ja però es que tres no m'entren per el seguru i valen molts diners.

I així com un match de Wimblendon. Ni un Federer- Nadal!

Sentir-se protagonista en una conversa és tant important? Gaudir de les experiències dels altres es enriquidor. Incidir en el que ens expliquen i no portar la conversa al nostre terreny fa que eixamplem els coneixements propis, sigui parlant d'infermetats o millor de qualsevol altre cosa.

Be, deixo d'escriure que em fa mal la ma. Us he explicat que darrerament em fa mal el colze i ...?

Us deixo amb els mestres que us ho explicaran millor.

Campiones

Article, Mini relat

Campiones

S'ajup i es corda la bota.

 - Penaltis! Uf!... Estic nerviosa. Avui sí que l’hem feta grossa. Juguem una final! Sí, ja sé que és un torneig d'estiu però és la meva primera final!Tooomaaa! No està malament, el primer partit vàrem jugar molt bé i el 2-4 va ser just. El 7-0 del segon potser és excessiu però, què caram! ningú no ha tingut pietat de nosaltres quan hem jugat contra nenes més grans i ens han atonyinat.

Es puja les mitgetes, concentrada, amb el cor una mica accelerat.

- Som el Femení Prebenjamí - Benjamí -Aleví, tela... de sis a dotze anys, nenes amb nines contra nenes que ja volen sortir per la nit. I a sobre el B. Ningú no ens pren gaire seriosament, només els nostres entrenadors i els nostres pares. A vegades penso que per als altres no existim. Sí, sí, ens estan educant, som petites bla, bla, bla ... Si anda! Si som aquí és perquè ens agrada el futbol. I estem a la final! A les semis hem resistit el 0-1 amb molts nervis però molt concentrades. No hem jugat tan alegres com a la fase de classificació però aquí estem...a la final! I ara ho hem de decidir a a penaltys!

S'aixeca, es col·loca la cinta bé, que no li vagin els cabells a la cara.

- Novenes a la lliga. Tant me fa. Crec que és un bon lloc. La meitat o més de la meitat de les nenes de l'equip no havien jugat mai a un camp de futbol i això ho vàrem pagar als primers partits, però un cop van agafar la idea que el futbol no és només córrer darrere la pilota... Hem guanyat partits! Sí, i de vegades jugant molt bé. D'altres hem badat, amb tants canvis és difícil tenir una continuïtat en un partit i quan ja estàs situada, patapam, a la banqueta. I el mateix per a la que entra.

L'àrbit pita. Totes van al centre del camp.

- Una final! Per primer cop ens hem d’exigir com unes professionals. No són més altes ni més bones, estem bastant igualades, de fet ja les vam guanyar al primer partit i ara hem empatat. Hem sabut remuntar el gol que ens han marcat al començament, hem empatat i ens hem posat per davant. No hem tingut sort al final i en un descuit  ens han empatat, ara ja sabem que en una final no es pot badar. A més a més ja sabem xocar, ja no tenim por d’anar per terra i les nostres cames són fortes i xuten fort. I col·locades! Entrenar, entrenar, entrenar... Ara es veu el resultat. És igual que guanyem o perdem. Som aquí i avui tothom ens mira. Tan de bo al club se n’adonin. Mai no diuen res de nosaltres a la web però...

La pilota és al punt de penal, esperant.

- Penaltys. Buf. Quina por. Però som aquí, a la final, i fins al final hi serem. Avui decidim aquest torneig a penaltys, un cara o creu que serà injust per a un dels dos equips. Però avui vull que siguem nosaltres les que aixequem la copa. Si més no ho intentarem.

Els tres penaltys entren, un dels d'elles va fora.

- Sííííííííííííííííííííííííííí!!!!!!.

El Celler de Can Roca

Article

El Celler de Can Roca

Després d'un any d'esperar (i estalviar!) va arribar el moment de tornar al Celler de Can Roca, just després que hagués estat reconegut com el millor restaurant del món.

No vull fer una crítica gastronòmica en aquest article, ni explicar quins plats vàrem menjar, seria com explicar l'argument d'una pel·lícula de misteri, només vull parlar de les sensacions que em venen al cap.

En primer lloc caldria dir que durant les tres hores i una mica més que vàrem estar al restaurant semblava que tot funcionés només per a nosaltres. Un cop traspasses les seves portes una maquinària perfecta es posa en marxa per fer-te entrar en un espectacle on tu ets l'espectador i el protagonista al mateix temps. No hi han distincions, o jo no les vaig veure, un client és un client sigui quin sigui el seu estatus, tant les persones acostumades a aquests ambients o les que rarament podran tornar a trepitjar aquest local. 

No és anar a menjar, és tocar l'art amb tots els sentits.  A un amant de la música li agradaria que el seu artista favorit li dediqués un concert per a ell sol,  a un amant de la pintura, poder estar al costat del seu pintor favorit i ensenyar-li els seus quadres o per a qui gaudeix del cinema, anar a un rodatge del seu director o actor predilectes. Són alguns dels símils que em vénen al cap per poder comparar i explicar una mica el que sents quan ets allà dins.

Formes, colors, aromes, sabors i fins i tot sons es barregen. Gastronòmicament parlant, cada bocí que et poses a la boca sorprèn i els mmmms, ohhhhs i altres onomatopeies surten espontàniament entre els comentaris, com si gaudissis d'una jugada mestre d'algun crac del futbol o del magnífic salt d'una ballarina en plena actuació.

I tot això incita els sentits que treballen amb alegria. Les converses es desenvolupen una darrere l'altre, el personal t'ensenya el plat següent sense interrompre i t'expliquen com gaudir-ne, just en el moment precís per no molestar; atentament escoltes i com un ritus segueixes les indicacions. I en aquell moment toques el cel. I si ho pots compartir, millor! 

Evidentment hi ha d'haver una predisposició positiva ja que com he intentat explicar no és anar a sopar, és una altra cosa. 

I això em porta a reflexionar una mica: no serà esnobisme, un pas cap a la degradació de la nostra societat? En alguns moments penso en la Caiguda de L'imperi Romà i les bacanals que alguns feien mentre el poble passava, passa gana. El cas és que els que estem a baix de la piràmide volem més i arribar a aconseguir gaudir del mateix que les classes altes: el que veus és el que vols. Hi ha qui vol el millor cotxe, la casa a les afores o el creuer de luxe, o sinó la tele més gran o les millors sabatilles per córrer. Reconec que és un caprici però també una alegria en aquests moments de crisi.  

Mea culpa. He pecat i si puc, d'aquí a molt de temps (han hagut de tancar reserves fins al juny perquè a un any vista està tot ocupat, 4000 mails diaris) m'agradaria tornar-hi. 

Marisa Monte

Concerts

Marisa Monte
Liceu de Barcelona 30 d'abril de 2003

Bon concert el que va oferir Marisa Monte al Liceu de Barcelona el passat dia trenta davant un públic fidel, majoritàriament brasiler.

Que te aquesta dona que enamora? Moltes coses. 
En primer lloc una veu única, plena de matisos, sensual, vellutada i amb uns aguts que mai son estridents i uns mitjos encisadors. Allarga les síl·labes amb la gràcia típica del idioma brasiler. Paraules com coraçao, obrigado, vose sonen perfectes en la seva veu. 
El seu repertori va des de composicions pròpies a temes de la nova vanguardia brasilera així com del folklore del seu país. Arrenjaments pop amb tocs de jazz i tradicional. No es cansa d'investigar i col·laborar amb altres músics. En aquest concert va cantar en italià fruit del intercanvi que ha fet recentment amb la cantant Mina.
A l'escenari omple amb la seva presència. No l'hi calen grans coreografies ni efectes  especials. Un moviment sinuós acompanya les seves cançons. És una Diva amb totes les lletres. De vegades s'acompanya de la guitarra i altres es belluga al ritme de la música. 

En quant a aquesta gira compta amb uns efectes visuals fets per artistes brasilers i que vesteixen molt bé les cançons però que no prenen protagonisme a la interpretació. Sense voler ser pretensiós he gaudit més en altres concerts, pot ser perquè em varen agradar més els arranjaments. En aquest cas venia acompanyada per un quartet de corda i una banda amb dues guitarres, baix, bateria i teclats. Vaig trobar a faltar una mica més de percussió i una mica de definició en els arranjaments, més aconseguits en altres gires per el meu gust. Crec que no estava compensat l'acústic de les cordes i la força de la banda (baix, bateria i un guitarra membres d'un grup de rock brasiler). El so crec que també es podia millorar una mica ja que la veu no brillava tant tapada per la banda. Això no vol dir que no m'agradés el concert, tinc la sort d'haver-la vist altres vegades i poder comparar.
I a sobre per un problema de duplicitat d'entrades vaig poder veure el concert a platea quant teniem les nostres al quart pis!. No està malament per ser el primer cop que anava al Liceu!

Us deixo un vídeo de una gira anterior.

Sabadell Montserrat 2013

Article

Marxa Sabadell Montserrat 2013

Son 38 kilòmetres aproximadament que permeten viure unes sensacions molt particulars.

Amb pas ferm i amb una mica de claror al cel sortim de la escola a les 20.30h.  Som unes 165 persones que van des de de els dotze anys en amunt, amb molta gent jove. Tothom amb ganes de passa-ho bé.La excitació acompanya la marxa en un principi. Riures i converses es barregen amb el soroll del tràfic de la ciutat. Mica en mica el grup s'estira i es retroba, s'ha d'aconseguir un terme mig en el ritme general perquè ningú s'avanci o quedi enrere.

Al deixar les últimes edificacions de Sabadell també la llum del dia ens deixa i els frontals s'encenen poc a poc. Mirar el terra, a un metre es la manera de caminar   per la nit, una pedra imprevista pot fer torçar un turmell i la distancia que hem de cobrir no és petita.

La nit amaga la ruta. Els nostres guies es converteixen en els nostres ulls.

Els quilòmetres passen. Parem, ens re-agrupem, seguim; ara una parada llarga; ara arribem i creuem Terrassa, amb la gent mirant-nos estranyada o sorpresa o divertida, saludant com si fóssim qui sap què; Viladecavalls, sopem, és molt de nit, les dotze, encara falta molt; seguim... Algunes converses encara floten al aire. Per fi arribem a la carretera, els Mossos la tallen perquè passem i enfilem direcció Vacarisses, el poble etern, urbanitzacions, camí, urbanitzacions, camí, Vacarisses encara. Pot ser és el poble més gran de Catalunya, a tots ens ho sembla, no s'acaba mai. Encara les tres; un altre parada i seguim estant en el terme municipal de Vacarisses (si demanen la seva Independència ho trobaria just, és tan gran!).

Pujades i baixades ens porten direcció Monistrol però casi no hi han converses ni rialles: el xep-xep de les nostres botes omplen el silenci que només trenquen els gossos que borden quan passem a la vora de les seves cases.

Un cop a Monistrol l'últim descans abans del tram final. Son les sis de la matinada.

De mica en mica enfilem el camí. Ara tot és pujada. Fosc al començar. Però aquí arriba la màgia: el sol no està per històries i puntual comença a fer de les seves. La llum que ve de la esquerra comença a donar forma al camí que anem fent passant del negre il·luminat per els frontals a un gris de pel·lícula antiga i mica en mica a un color lila que dona a la muntanya un aspecte espectacular.Tot i el cansament, mirant a la esquerra per veure la actuació de la natura en primer pla, sense intermediaris: els efectes especials son de primera i obren el teló de l'horitzó per veure tot el que els nostres ulls puguin digerir, amb els Pirineus nevats al fons. No te preu.

La pujada és dura tenint en compte tot el que portem caminat . El camí varia en la forma, passa de ser de pedra a ser de terra i una altre vegada empedrat. Ja ens anem separant. Cada persona agafa el seu ritme i hi ha només una direcció. Ara el so dels bastons picant al terra ha substituït el xep -xep, son la ampliació dels nostres braços i ajuden a no tenir que ajupir-te per passar algun desnivell. "M'he deixat l'esòfag per el camí", penses, o "l'any que ve no hi torno, quina necessitat hi ha de estar aquí?, amb lo bé que s'estaria al llit" i d'altres coses. Les escales naturals del final, amb uns graons immensos que obliguen a pujar la cama que ja està que no dona més de  sí, anuncien que ja queda poc. El cap dona ànims al cos com un coatching dels que estan de moda i finalment arribes a una zona asfaltada, amb una pendent pronunciada i unes altres escales que ens fan saber que som a uns dos-cents metres del final i que amb un últim esforç haurem acabat.

Set i disset del matí. Després de més d'onze hores prenem xocolata calenta i coca.   

Perquè tant esforç? No sé. No tinc resposta perquè son un cúmul de coses. Però tens un cansament al cos i el cap clar, preparat, com si hagués carregat les bateries. Deu ser la xocolata.

Clint Eastwood el músic

Article

Clint Eastwood
El músic

Parlar de Clint Easwood és referir-se a un dels millors directors de cinema, per el meu gust, naturalment, amb una extensa filmografia que avarca títols imprescindibles com Sense Perdò, Million Dolar Baby, Mystic River o tantes altres. Amb un estil sobri, clàssic però d'un ritme inimitable tracta diversitat de temes, sobre tot el pas de la edat que tant és veu reflectit en les seves últimes pel·licules (Space Cowboys, Sense Perdò, Gran Torino, etc). 

Però Clint Eastwood és una persona estranya des de el punt de vista de qui només el coneix per la seva vida pública: 

Republicà que és capaç de defensar la abolició de la pena de mort i que va ser alcalde. Actor dur entre els durs que commou com ningú dirigint pel·lícules com Els Ponts de Madison. Posseïdor de varies empreses esportives i d'hostaleria segons llegeixo a Wikipedia. I sobre tot enamorat de la música.

I és aquí on vull mirar aquesta vegada. Enamorat del Jazz ja va apuntar amb Bird, film sobre la vida del saxofonista Charlie Parker. També ha dirigit documentals sobre Jazz . Però és que Clint també composa temes per a les seves pel·lícules i amb la ajuda del seu músic de capçalera a la seva productora Malpaso, Lennie Niehaus  i del seu propi fill Kyle Eastwood (que és un excel·lent contrabaixista) aconsegueix unes atmosferes intimes que son una part importantíssima de tot allò que vol explicar. Melodies senzilles però d'una qualitat commovedora associada a les històries sempre interessants que relata.

Aquí us deixo un exemple. Pertany a la banda sonora de Gran Torino i està interpretada per Jammie Cullum. No està treta de la banda sonora de la pel·lícula sinó d'una actuació en directe.   

El cogombre

Article
El Cogombre
S'obre la nevera i es va a buscar el calaix de les verdures. I ha un cogombre. La seva punta està tova, amb fongs que la envolten, l'aspecte no és gens atractiu, ben be és pot afirmar que s'està podrint.

És pot aprofitar? El ganivet talla làmines similars fins arribar a una que te millor aspecte. Però és un parany. Visualment semble perfecte. En tocar-la s'aprecia que igualment està, sinó podrida, feta malbé. Cal llençar aquest cogombre.

Hi ha un altre cogombre al calaix. Te bon aspecte però al agafar-lo el sentit del tacte ens diu que alguna cosa no està be. És flonjo, i en obrir-lo és desfà en aigua. Cal llençar també aquest cogombre.

Al calaix hi han més coses per menjar però el pebrot també està florit, les pastanagues tenen verdet i els tomàquets tenen més vida microscòpica que un cultiu de laboratori. Cal llençar-ho tot.

S'omple el calaix amb productes nous.

Al cap d'uns dies tot està florit.

Cal llençar-ho tot de nou però el problema està en el calaix. Sempre queda alguna cosa i encara que el rentem, amb el temps, es podreix el que hi posem. Pot ser és que tot i rentat no tenim que deixar-hi tan de temps els cogombres i els altres productes dins, perquè la deixadesa i la acomodació fa que tot es corrompi.

Això vol dir que tota la hortalissa està podrida? No, hi han bons productes i de qualitat. 

Tan mateix a la política hi passa com al calaix de les verdures. Queden persones compromeses i amb esperit de treball per a la comunitat. Però per aquestes venen mal dades. La imatge del polític actualment és impossible dissociar-la de la corrupció. Les notícies sobre casos son constants i no s'hi veu solució. Ni per un cantó ni per el altre hi ha un pam de net.
Quina és la millor solució? Els partits necessiten una renovació total i tot i així qui pot assegurar-nos que no queden restes que faran que és tornin a reproduir casos similars? D'altre banda si son organitzacions noves tampoc ens poden assegurar que això no els hi passarà. Pot ser canviat les normes, el calaix en el cas de les verdures, podem trobar alguna possibilitat. Però quin  tipus de calaix? 

Per higiene no deixem que els cogombres es facin malbé. 

El Mestre Ibáñez

Article
El Mestre Ibáñez

Dos paios calbs, sapastres, esvarats, enginyosos a la seva manera i sobre tot supervivents. Mortadelo i Filemón (així l'hi hem dit tota la vida) podrien ven be ser els dos personatges més influents de la meva generació, de fet jo em considero de la Generació Mortadelo més que res.
Les seves històries ens han permès viatjar per tot el mon, conèixer personatges històrics (el rigor és el de menys) i sobre tot riure, riure molt.

La estructura de les seves històries, les llargues, és sempre la mateixa: Un argument únic i cada quatre planes un capítol, així permetia la publicació periòdica. Evidentment l'últim capítol era la conclusió del mateix i de tota la història. També la última vinyeta de cada part era molt semblant: els nostres herois fugin, amagats o disfressats o les dues coses, en qualsevol lloc del mon buscats per les seves accidentades víctimes, principalment per el seu cap, El Super.

Que tenen aquestes històries? 
Imaginació, molta, fen servir temes d'actualitat que van des de els esports (els mundials de futbol, olimpíades...) a temes d'actualitat fins i tot política. Alguns títols parlen per si sols: El UVA (Ultraloca Velocidad Automotora),El dopaje...¡qué potaje!, Mortadelo de la Mancha, La gripe "U"o fins hi tot Por Isis, llegó la Crisis. Només de veure el títol ja m'entren ganes de riure sense haver-lo llegit.
El dibuix és magnífic, amb detalls inversemblants i amb clàssics com burilles de cigar, animals, la etiqueta amb el nom del Mestre a les portades i mil i una coses que mirar, amb doble sentit.
Per últim destaco el llenguatge. El vocabulari és magnífic i puc afirmar que he après molts cultismes llegint aquest còmics... be, en veritat tebeos, que és com sempre els hi havia dit. I a sobre els noms que dona als secundaris son sensacionals: El Agente Bestiajez, El Profesor Bacterio, Chapeau el Esmirriau... És un no parar.

Llarga vida al mestre!

Si en voleu saber més:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Mortadel%C2%B7lo_i_Filem%C3%B3

Tribute Bands

Article
Tribute Bands

Cada dia veig que hi han més grups musicals que s'autodefineixen com a Tribute Band, és a dir, que el seu repertori, tant en el sentit musical com en el de la posada en escena, remet al artista o artistes als que dediquen l'espectacle. Així dons tenim clons dels Beatles, Led Zepellin, Queen, Pink Floyd i més. 
Quin és el motiu?. Sempre ha estat així?. 
La música te moltes maneres de gaudir-se. I parlo des de el punt de vista de l'intèrpret. Pots gaudir igualment creant composicions pròpies o interpretat música escrita per els altres. El primer cas és una mica egocèntric, és la manera de comunicar-te des de dins.Si deixem a un músic en fase d'inspiració sense ningú que el guii podria fer temes inacabables i pot ser que fos ell l'únic que gaudiria d'aquella música.
Ara be, un creador també ho pot fer per encàrrec i en aquest cas expressa el que els altres volen sentir. Qui fa temes per anuncis comercials o per cantants prefabricats va a buscar uns efectes i unes reaccions molt estudiades. La durada del tema, la tornada, el clímax ve imposat per uns clichés molt definits i gens espontanis. No és creatiu des de el punt de vista emocional però no és gens fàcil des de el punt de vista comercial. En resum, el músic fa el que el públic vol, o diuen, que vol sentir. 
L'atre manera de gaudir la música és tocant temes d'altres autors. Podem escollir entre fer una interpretació lliure canviant temps, ritmes... en definitiva, l'arranjament és un altre forma de crear. Si el tema és bo i l'intèrpret també tant és el vestit que l'hi posem. Després el gust de cada persona el catalogarà. Hi ha versions que milloren l'original i d'altres (adversions) que millor ni escoltar-les.
Les bandes de tribut calquen l'original per varis motius, crec que per admiració en un primer moment. Després per una necessitat ja que molts del imitats ja no estan en circulació. És dons un retorn als moments musicals en directe que enyorem i no tornaran. Perquè el directe és el sentit de la existència d'aquestes bandes ja que en disc no els buscarem tenint els originals al nostre abast. 
Qui no ha vist als seus ídols mai te una bona opció amb aquestes bandes. De fet no és res de nou. Les primeres Tribute Band serien les orquestres que interpreten calcadament als grans de la música clàssica.

Pot ser una Tribute Band? http://youtu.be/0417pQz7iIk