Què puc dir? No soc neutral, no tinc criteri. És sentir aquesta música i la gallina piel és automàtica. J.J. Abrams em dona tota la confiança (esperem que no es deixi influir gaire per Disney -no vull imaginar-me més Jar Jar Binks, que per cert, te certa retirada a una política catalana) i compto els segons que queden per el final de 2015 que és la data prevista per la estrena. I ara, només per a frikis un homenatge al mític John Williams, pare de la partitura original i de moltes altres. Les reconeixeu?
Aquest article pot semblar políticament incorrecte però espero que no se me malierpretri.
Hi ha dies en que vas al límit, la paciència te la virtut o defecte d'omplir-se sense avisar, unes vegades aguantes mes que d'altres i mai pots fer una mesura exacta de quan ha arribat a aquell punt sense retorn en que perds els estreps i carregues contra tot el que tens davant amb una irracionalitat primària que ens trasllada als inicis de la evolució, perdent el control i passant a comportar-nos com els animals que mai hem deixat de ser. Això és pot manifestar de moltes maneres, depenent de com és cada persona però seria estrany que en un moment o altre de la vida ens trobem amb alguna situació límit. Pot passar conduint, a la feina, al futbol, en una discussió o intentant que el teu fill faci alguna cosa que l'hi has repetit deu mil vegades i per ell és com si plogués. Es podria dir que en aquest casos la rauxa ens domina.
Però hi ha altres situacions o no és la paciència la que te el control de la situació si no el cervell calculador, el que espera el moment oportú: Saps que aquella persona t'està posant a proba i esperes a que doni l'últim pas per efectuar el teu tret de gràcia, per treure el teu as amagat o simplement perquè es desencadeni la catarsi que sacsegi tot d'una vegada. Curiós el comportament humà.
Tot això em ve al cap al recordar l'escena del vídeo de capçalera, estret de la pel·lícula Impacto Súbito, amb Clint Eastwood reflectint el que he exposat en el segon exemple. Si, violència pot ser gratuita, però no deixa de ser un retrat del comportament abans descrit portat a l'extrem. De vegades necessitem que ens alegrin el dia, encara que això no sigui garantia d'èxit.
Cuando la violéncia causa silencio es que estamos equivocados, diu la cançó Zombie de The Cramberries.
Això marxa. Des de que al meu fill l'hi agraden les pel·lícules d'acció estic en un núvol.
Ahir va preferir anar a veure Pacific Rim a Els Barrufets 2 i les llàgrimes em queien d'emoció. I el millor és que dos dies abans Cadell de Llop, o Llobató, o Lobezno o Wolverine (que és com més m'agrada) va ser la escollida.
A veure, el meu frikisme em fa gaudir molt d'aquestes pel·lícules que el que volen és entretenir, sense més pretensions. Els bons son bons i els dolents dolents. Fàcil.
A la primera veiem un mon on Robots i Besties es barallen de cap a peus del film, sense ensucraments. Que s'han de matar bitxos? Pues ale, a por ellos. Amb un estil dinàmic, un guió molt ben portat amb aportacions ben curioses i ben acabades (els robots es piloten entre dues persones) Cine èpic, batalles colossals, mai millor dit, i un ritme àgil on tot està molt ben lligat. La veritat és que m'ho vaig passar pipa tot i que vaig quedar mig sord per el excés de volum, tot i que cal dir que el so és espectacular i forma part de la trama.
Segons Del Toro es va inspirar en Mazinger Z i Godzilla. A la xarxa hi han encesos debats sobre si també està influenciat per Transformers o Evangelion. Jo em quedo amb les dues primeres. Mazinger és molt Mazinger encara que al costat d'aquest robots i monstres no se si faria gaire feina.
Al Japó ens porta en Wolverine en la seva darrera aventura per el moment. Agafant com a base l'argument del còmic de mateix personatge, Honor, i que va escriure el gran Chris Claremont i dibuixar el no menys gran Frank Miller ens veiem en una història de Ninjas, Yakuzas i superherois amb lluites i demés però amb una mica més de contingut... intel·lectual? Be, no tant, però amb una dosi d'acció i de persecucions espectaculars com la del trailer de aquí al damunt . Per cert, al final ja ens preparen per a la propera de X Men que si no vaig errat està basada en un altre gran història, "Dias de Futuro Pasado" de Claremont i John Byrne.
Be, és estiu i no està gens malament deixar-se dur per aquestes aventures que passen en uns mons irreals i acaben quant els llums s'obren (i veus que el cine és buit, ja no hi va casi ningú i això sembla que cau en picat). Les altres, les aventures de veritat, corrupció, revoltes, contaminació etc no paren i no fan vacances, i no tenim superherois ni robots que ens puguin ajudar.
Ho se, ja tinc una edat però, que hi farem, m'agraden els còmics de superherois. De sempre n'he llegit i de tant en tant m'agrada remirar-los. Superman està entre els que més m'agraden, encara que Batman és el meu favortit, juntament amb Lobezno, X- Men...bé, no pararia. Per comparar, Superman sempre ha estat un heroi clar, l'home bo que fa el bé. Per contra Batman es caracteritza per els seus matisos més grisos. Al final tot va del bé i el mal, fàcil. Depenent dels guionistes un personatge evoluciona d'una manera o un altre i probes en tenim: la serie de televisió Batman dels anys seixanta era tot un retrat del que volien que fos la vida, familiar i benestant, segons la manera de veure dels americans de classe mitja-alta. De tots se n'han fet bestieses i Superman no ha escapat: històries de finals dels cinquanta, seixanta i algunes dels setanta fan posar vermell al fan més pintat, tot i que cal dir que es poden llegir amb un somriure als llavis.
Així que davant la estrena de la nova adaptació del heroi a la pantalla gran no vaig dubtar en anar a veure-la. Si, jo ho se, per un cop que vaig al cinema podria anar a veure "El Color de la Simiente en los Tejados de Kabul","¿Porqué Flotan los Patos en los Charcos de Ulan Bator?" o qualsevol pel·licula amb arguments més trascendents i profunds (no n'hi havia cap en cartell del gran director Musraf Bangadashi, conegut com el Mestre) però vaig sucumbir, i més després que el meu fill volgués venir amb mi. La pel·lícula que ara s'ha estrenat, Superman, Men of Steel, dona un gir al personatge i l'apropa més a un mon més "adult". Més que un film de superherois s'acosta molt al cinema de ciència ficció. Un guió molt cuidat i una direcció i muntatge que funcionen perfectament donen al personatge i sobre tot a la història dels seus origens, una nova visió del heroi, ara sense els calçotets per fora, igualment honest però amb un pel més de ràbia interior. Tot això fruit de la col·laboració del duet format per Zack Snyder a la direcció i Christopher Nolan a la producció.
Les interpretacions son molt bones i em quedo amb els papers dels pares (Russell Crowe i Kevin Kostner) i la del propi Superman (Henry Cavill), però destaco la del malvat Zor (Michael Shannon), amb força creixent durant tota la pel·licula i un discurs que forma part del Manual del Bon Dictador recitat de manera perfecta (en versió doblada, en original deu ser aterridor). Hans Zimmer posa la música, sense abordar el tema conegut fet per John Williams per a les altres pel·licules de la saga. És una música que acompanya molt bé tot l'argument.
En el seu defecte es podria dir que el metratge és excesiu en quant a escenes d'acció que pot ser el fan una mica llarg (de totes maneres estan molt ben filmades i son espectaculars)
Es podria debatre molt de la profunditat del personatge, de si és un retrat de Jesus (els seus pares no son els seus pares, comença a actuar, predicar, als trenta tres anys) i demés paranoies però com he dit abans no cal anar tant lluny. Ho podriem resumir en la lluita entre el que s'ha de fer, el que és bo i el que és dolent i si hem de trair els nostres principis per assolir una causa justa. I això em porta a recordar un poema d'Espriu que diu:
A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad.
Aquí en teniu la versió que n'han fet en Toni Xucla i en Pau Alabajos en conmemora l'Any Espriu (Cançó extreta del disc "ESPRIU: Amb música ho escoltaries potser millor". www.picap.cat, Sepharad)
I aquí un trail·ler de la pel·licula.
Una pregunta em queda pendent: Si Superman és invulnerable com es pot afeitar? Quin material pot tallar el seu pel? Dubtes que queden perquè algú respongui.
