Article
I jo més
No he entès mai quin plaer ocult hi ha en parlar d'infermetats.
Crec que quant s'arriba a una edat comencem a adonar-nos que el nostre cos ens envia uns senyals que abans passaven desapercebuts i que ara capten la nostra atenció. La nostra màquina comença a notar el pas de la edat.
Fins aquí tot correcte.
El que em preocupa és que el tema principal d'una conversa passi a ser què tinc i què tens. Que si a mi em fa mal aquí, ja però jo ahir vaig anar al metge, si però a mi m'han de fer una prova, que això ja l'hi varen fer a fulano, res comparat amb el que jo pateixo, si però la meva medicació és més cara, jo conec a un que...
Bufff. S'obre un munt de possibilitats il·limitats. Pot ser que no calen coneixements previs ni estudis. És un tema fàcil a l'abast de tothom. És millor que parlar del temps.
Pot ser és que per un moment es pot ser protagonista (explicant amb plaer el que ens ha fet patir!) La aventura de la adversitat. Atraure la atenció del interlocutor, que a la vegada està esperant sense casi escoltar, buscant una història, un antecedent, alguna cosa per replicar i agafar el testimoni.
- Ai! per fi puc seure'm l'autobús va molt ple i les meves cames... Vinc del metge, em fan un mal.
- Segui, segui. Jo també m'he hagut de seure'm perquè vaig ben coixa.
- Ja, però es que a més a més tinc els ronyons fatal.
- Ja, jo és el lumbago que fa que... no se com posar-me! Pensi que a casa no puc dormir estirada.
- Dons jo he de prendre cada dia vuit pastilles!
- Vuit només? Onze! Onze me'n he de prendre jo.
- Ja però es que tres no m'entren per el seguru i valen molts diners.
I així com un match de Wimblendon. Ni un Federer- Nadal!
Sentir-se protagonista en una conversa és tant important? Gaudir de les experiències dels altres es enriquidor. Incidir en el que ens expliquen i no portar la conversa al nostre terreny fa que eixamplem els coneixements propis, sigui parlant d'infermetats o millor de qualsevol altre cosa.
Be, deixo d'escriure que em fa mal la ma. Us he explicat que darrerament em fa mal el colze i ...?
Us deixo amb els mestres que us ho explicaran millor.
Buena reflexión. Pero creo que no es debido sólo a la edad, otros factores también deben influir. Como ejemplo tengo la experiencia de las carreras populares, donde minutos antes de darse la salida, nos encontramos muchos conocidos, nos saludamos y nos preguntamos que tiempo queremos hacer. A partir de aquí nos contamos como nos duele la rodilla, el tobillo y alguna otra parte del cuerpo que nos merma a la hora de correr. Lo tarde que nos acostamos ayer y el tiempo que llevamos sin entrenar.
ResponEliminaBueno, es normal en una carrera ya que si no estás a tope (y más las vuestras que vais como locos) pues no tiras. A partir de aquí lo normal sería hablar de la carrera en sí, no de a quien le duele más. ¿O si?
ResponElimina