Superman i Espriu

Còmics, cine

Superman i Espriu

Ho se, ja tinc una edat però, que hi farem, m'agraden els còmics de superherois. De sempre n'he llegit i de tant en tant m'agrada remirar-los.

Superman està entre els que més m'agraden, encara que Batman és el meu favortit, juntament amb Lobezno, X- Men...bé, no pararia. 
Per comparar, Superman sempre ha estat un heroi clar, l'home bo que fa el bé. Per contra Batman es caracteritza per els seus matisos més grisos. Al final tot va del bé i el mal, fàcil. Depenent dels guionistes un personatge evoluciona d'una manera o un altre i probes en tenim: la serie de televisió Batman dels anys seixanta era tot un retrat del que volien que fos la vida, familiar i benestant, segons la manera de veure dels americans de classe mitja-alta.

De tots se n'han fet bestieses i Superman no ha escapat: històries de finals dels cinquanta, seixanta i algunes dels setanta fan posar vermell al fan més pintat, tot i que cal dir que es poden llegir amb un somriure als llavis.

Així que davant la estrena de la nova adaptació del heroi a la pantalla gran no vaig dubtar en anar a veure-la. Si, jo ho se, per un cop que vaig al cinema podria anar a veure "El Color de la Simiente en los Tejados de Kabul","¿Porqué Flotan los Patos en los Charcos de Ulan Bator?" o qualsevol pel·licula amb arguments més trascendents i profunds (no n'hi havia cap en cartell del gran director Musraf Bangadashi, conegut com el Mestre) però vaig sucumbir, i més després que el meu fill volgués venir amb mi.

La pel·lícula que ara s'ha estrenat, Superman, Men of Steel, dona un gir al personatge i l'apropa més a un mon més "adult". Més que un film de superherois s'acosta molt al cinema de ciència ficció. Un guió molt cuidat i una direcció i muntatge que funcionen perfectament donen al personatge i sobre tot a la història dels seus origens, una nova visió del heroi, ara sense els calçotets per fora, igualment honest però amb un pel més de ràbia interior. Tot això fruit de la col·laboració del duet format per Zack Snyder a la direcció i Christopher Nolan a la producció.

Les interpretacions son molt bones i em quedo amb els papers dels pares (Russell Crowe i Kevin Kostner) i la del propi Superman (Henry Cavill), però destaco la del malvat Zor (Michael Shannon), amb força creixent durant tota la pel·licula i un discurs que forma part del Manual del Bon Dictador recitat de manera perfecta (en versió doblada, en original deu ser aterridor).
Hans Zimmer posa la música, sense abordar el tema conegut fet per John Williams per a les altres pel·licules de la saga. És una música que acompanya molt bé tot l'argument.

En el seu defecte es podria dir que el metratge és excesiu en quant a escenes d'acció que pot ser el fan una mica llarg (de totes maneres estan molt ben filmades i son espectaculars)


Es podria debatre molt de la profunditat del personatge, de si és un retrat de Jesus (els seus pares no son els seus pares, comença a actuar, predicar, als trenta tres anys) i demés paranoies però com he dit abans no cal anar tant lluny. Ho podriem resumir en la lluita entre el que s'ha de fer, el que és bo i el que és dolent i si hem de trair els nostres principis per assolir una causa justa. I això em porta a recordar un poema d'Espriu que diu:

A vegades és necessari i forçós
    que un home mori per un poble,
    però mai no ha de morir tot un poble
    per un home sol:
    recorda sempre això, Sepharad.

Aquí en teniu la versió que n'han fet en Toni Xucla i en Pau  Alabajos en conmemora l'Any Espriu (Cançó extreta del disc "ESPRIU: Amb música ho escoltaries potser millor".
www.picap.cat, Sepharad)

 

 I aquí un trail·ler de la pel·licula.

Una pregunta em queda pendent: Si Superman és invulnerable com es pot afeitar? Quin material pot tallar el seu pel? Dubtes que queden perquè algú respongui.