El Celler de Can Roca

Article

El Celler de Can Roca

Després d'un any d'esperar (i estalviar!) va arribar el moment de tornar al Celler de Can Roca, just després que hagués estat reconegut com el millor restaurant del món.

No vull fer una crítica gastronòmica en aquest article, ni explicar quins plats vàrem menjar, seria com explicar l'argument d'una pel·lícula de misteri, només vull parlar de les sensacions que em venen al cap.

En primer lloc caldria dir que durant les tres hores i una mica més que vàrem estar al restaurant semblava que tot funcionés només per a nosaltres. Un cop traspasses les seves portes una maquinària perfecta es posa en marxa per fer-te entrar en un espectacle on tu ets l'espectador i el protagonista al mateix temps. No hi han distincions, o jo no les vaig veure, un client és un client sigui quin sigui el seu estatus, tant les persones acostumades a aquests ambients o les que rarament podran tornar a trepitjar aquest local. 

No és anar a menjar, és tocar l'art amb tots els sentits.  A un amant de la música li agradaria que el seu artista favorit li dediqués un concert per a ell sol,  a un amant de la pintura, poder estar al costat del seu pintor favorit i ensenyar-li els seus quadres o per a qui gaudeix del cinema, anar a un rodatge del seu director o actor predilectes. Són alguns dels símils que em vénen al cap per poder comparar i explicar una mica el que sents quan ets allà dins.

Formes, colors, aromes, sabors i fins i tot sons es barregen. Gastronòmicament parlant, cada bocí que et poses a la boca sorprèn i els mmmms, ohhhhs i altres onomatopeies surten espontàniament entre els comentaris, com si gaudissis d'una jugada mestre d'algun crac del futbol o del magnífic salt d'una ballarina en plena actuació.

I tot això incita els sentits que treballen amb alegria. Les converses es desenvolupen una darrere l'altre, el personal t'ensenya el plat següent sense interrompre i t'expliquen com gaudir-ne, just en el moment precís per no molestar; atentament escoltes i com un ritus segueixes les indicacions. I en aquell moment toques el cel. I si ho pots compartir, millor! 

Evidentment hi ha d'haver una predisposició positiva ja que com he intentat explicar no és anar a sopar, és una altra cosa. 

I això em porta a reflexionar una mica: no serà esnobisme, un pas cap a la degradació de la nostra societat? En alguns moments penso en la Caiguda de L'imperi Romà i les bacanals que alguns feien mentre el poble passava, passa gana. El cas és que els que estem a baix de la piràmide volem més i arribar a aconseguir gaudir del mateix que les classes altes: el que veus és el que vols. Hi ha qui vol el millor cotxe, la casa a les afores o el creuer de luxe, o sinó la tele més gran o les millors sabatilles per córrer. Reconec que és un caprici però també una alegria en aquests moments de crisi.  

Mea culpa. He pecat i si puc, d'aquí a molt de temps (han hagut de tancar reserves fins al juny perquè a un any vista està tot ocupat, 4000 mails diaris) m'agradaria tornar-hi.