Mini Relat
24
- I tu, què
hi fas aquí? Ets nova.
- Sóc una
rosa, que no ho veus?
- Ja, però
no ets al jardí. Això és un gerro.
- Ja ho sé.
M'escau? Crec que estic molt guapa!
- Bé, sí,
suposo. Però crec que al jardí feu més goig.
- Que
sabràs tu. No veus que aquí sóc el centre d'atenció!
- Això és
veritat. Ets l'única rosa d'aquesta estança. Per cert, avui és vint-i-quatre?
- Sí.
- Clar, no
me'n recordava. Com passa el temps. Tants anys, un darrere l'altre.
- Passarà
per a tu. Jo sóc jove i bonica. Ahir tothom es barallava per mi. Bé, i per les
meves companyes. Per cert, on deuen ser?
- En un
gerro, segur. Passa sempre.
- Som
roses, som boniques, quin mal hi ha en estar en un gerro i que tothom et miri?
- De mal,
cap; m'agrada veure't aquí. Però...
- Però què?
- Bé, no et
vull amoïnar.
- Perquè?
Digues!
- De
veritat no n'ets conscient?
- De què?
- Del que
passarà. Bé del que t'està passant.
- Què vols
dir? Parla si et plau!
- Avui
estàs bé. Preciosa, bonica, amb aquestes gotes que et regalimen i que et fan
ser... espectacular. Demà encara estaràs més oberta i maca però... de debò que
et trobes bé? No estàs una mica cansada?
- No, estic
molt bé. Bé, després del tràfec d'ahir és normal que estigui cansada.
- No, això només
és el començament del final.
- Què?
- Mira. Fa
molts, molts anys també vaig arribar a aquesta casa un dia vint-i-tres.
Il·lusionat. Acabat de sortit de la impremta. Encara feia olor de tinta i
excitat perquè només d’arribar a la llibreria em van agafar i em van dur cap
aquí, amb cops, empentes i tot el que puguis imaginar. De veritat, semblava que
era l’únic dia del món en què es podia comprar un llibre, o una rosa. Oh, sí! És
molt maco. Una invasió d'amor i de cultura concentrada en un sol dia... però
tal qual vaig arribar i després d’estar un parell de dies damunt d'aquella
taula, em varen posar aquí al prestatge. I aquí m'he quedat.
- I no
t'han agafat mai.
- Mai. Bé,
si, una vegada però...
- Però què?
- Em varen
fer servir per aplanar una fotografia que s'havia arrugat. Jo i uns altres, els
més gruixuts de la llibreria, l'un damunt de l'altre durant dos dies. Després,
a la prestatgeria. Ningú no m'ha obert. Ningú no m'ha fullejat. Totes les
paraules que tinc dins meu estan noves, per estrenar! És la maledicció del 24.
- És
terrible. I a mi, què em passarà?
- Bé, tu
seguiràs el teu cicle. Has nascut, ets viva i... Bé, et transformaràs.
- M'agrada
estar amb tu. No voldria... transformar-me i deixar-te sol.
- Sembla
que és el meu destí. A mi també m'agrada la teva companyia.
Al cap
d'uns dies unes mans agafen la rosa pansida i busquen un llibre, l'obren i hi dipositen
la flor a dins. Un bonic punt de llibre. Per sempre.
Desde el principio captas mi atención, por ver hacia dónde va el relato.Pero(siempre hay un pero), como en la películas de monstruos y aliens, creo que no se debe desvelar la identidad de " el bicho " en este cuento la rosa, hasta las tres terceras partes. Además a mi corto entender creo que habría quedado mejor con un final abierto, con la posibilidad de que el lector lo acabe como mejor considere.
ResponEliminaYa sabes, crítica desde el cariño, pero mordiendo el cuello.
Buena reflexión en los dos puntos referidos. En mi defensa "el bicho" es el otro protagonista que no se muestra hasta el tercer cuarto. En cuanto al final quería un toque crudo pero poético. Veo que fallé el remate. Opiniones como.la tuya me enseñan. Zenquiu
Elimina