Llibres
De qué hablo cuando hablo de correr
Haruki Murakami
Una samarreta, uns pantalons i unes bambes. Pots afegir el que vulguis però en essència és l'equipament bàsic per sortir a córrer. I ja està? No. Tot això és pur artifici si no hi afegim disciplina, constància i un cert talent innat per donar una passa rere l'altre sense caure.
Haruki Murakami ens apropa en aquest llibre dos mons que podrien ser antagònics, un estàtic i l'altre dinàmic: escriure i córrer. Ell practica les dues coses i en parla amb passió, no se'n pot estar de fer cap de les dues. Si per motius de feina, viatges, conferències, presentacions de llibres, etc, es veu alterat el seu ritme de treball i de esport comença a sentir que l'hi falta alguna cosa i busca un forat qualsevol en la seva agenda per poder sortir a córrer, això l'allibera una mica de la seva deshubicació.
En què pensa quan corre? En tot i res, repassa la feina, mira el seu entorn, escolta música o deixa la ment en blanc i no pensa en res. Tots els corredores fan el mateix? Pot ser. Cada un és un mon però segur que la teràpia de córrer porta a alguna cosa més que el pur exercici i superació. És un moment per a un mateix i tal com explica l'escriptor no només mous les cames si no que el cervell treballa d'una manera diferent, ja que en molts casos ajuda a la màxima concentració. No vull referir-me a un misticisme barat, cada persona inverteix el temps lliure com vol i com pot, només ho comento perquè la part que no es veu hi és. Per a Murakami el rigor i planificació d'una cursa és el mateix que fa servir a l'hora de treballar.
Encara que no us agradi córrer el llibre és molt recomanable per a tothom, sobre tot per els seguidors de l'autor, que ens explica com és el seu dia a dia. També als corredors els agradarà sentir les experiències en les que segur que s'hi veuran reflectits i al públic en general que gaudeix de la bona literatura.
I per acabar la gran Kate Bush amb David Gilmore que ens parlen de pujar corrent una muntanya, fictícia però que s'adiu molt amb l'esperit de superació dels corredors i de qualsevol persona inquieta.
Haruki Murakami ens apropa en aquest llibre dos mons que podrien ser antagònics, un estàtic i l'altre dinàmic: escriure i córrer. Ell practica les dues coses i en parla amb passió, no se'n pot estar de fer cap de les dues. Si per motius de feina, viatges, conferències, presentacions de llibres, etc, es veu alterat el seu ritme de treball i de esport comença a sentir que l'hi falta alguna cosa i busca un forat qualsevol en la seva agenda per poder sortir a córrer, això l'allibera una mica de la seva deshubicació.
En què pensa quan corre? En tot i res, repassa la feina, mira el seu entorn, escolta música o deixa la ment en blanc i no pensa en res. Tots els corredores fan el mateix? Pot ser. Cada un és un mon però segur que la teràpia de córrer porta a alguna cosa més que el pur exercici i superació. És un moment per a un mateix i tal com explica l'escriptor no només mous les cames si no que el cervell treballa d'una manera diferent, ja que en molts casos ajuda a la màxima concentració. No vull referir-me a un misticisme barat, cada persona inverteix el temps lliure com vol i com pot, només ho comento perquè la part que no es veu hi és. Per a Murakami el rigor i planificació d'una cursa és el mateix que fa servir a l'hora de treballar.
Encara que no us agradi córrer el llibre és molt recomanable per a tothom, sobre tot per els seguidors de l'autor, que ens explica com és el seu dia a dia. També als corredors els agradarà sentir les experiències en les que segur que s'hi veuran reflectits i al públic en general que gaudeix de la bona literatura.
I per acabar la gran Kate Bush amb David Gilmore que ens parlen de pujar corrent una muntanya, fictícia però que s'adiu molt amb l'esperit de superació dels corredors i de qualsevol persona inquieta.
Cuanto más corro menos sé por que lo hago. Pero la verdad es que lo necesito.
ResponElimina