Translate

dissabte, 20 d’abril del 2013

Sabadell Montserrat 2013

Article



Marxa Sabadell Montserrat 2013

Son 38 kilòmetres aproximadament que permeten viure unes sensacions molt particulars.

Amb pas ferm i amb una mica de claror al cel sortim de la escola a les 20.30h.  Som unes 165 persones que van des de de els dotze anys en amunt, amb molta gent jove. Tothom amb ganes de passa-ho bé.La excitació acompanya la marxa en un principi. Riures i converses es barregen amb el soroll del tràfic de la ciutat. Mica en mica el grup s'estira i es retroba, s'ha d'aconseguir un terme mig en el ritme general perquè ningú s'avanci o quedi enrere.

Al deixar les últimes edificacions de Sabadell també la llum del dia ens deixa i els frontals s'encenen poc a poc. Mirar el terra, a un metre es la manera de caminar   per la nit, una pedra imprevista pot fer torçar un turmell i la distancia que hem de cobrir no és petita.

La nit amaga la ruta. Els nostres guies es converteixen en els nostres ulls.

Els quilòmetres passen. Parem, ens re-agrupem, seguim; ara una parada llarga; ara arribem i creuem Terrassa, amb la gent mirant-nos estranyada o sorpresa o divertida, saludant com si fóssim qui sap què; Viladecavalls, sopem, és molt de nit, les dotze, encara falta molt; seguim... Algunes converses encara floten al aire. Per fi arribem a la carretera, els Mossos la tallen perquè passem i enfilem direcció Vacarisses, el poble etern, urbanitzacions, camí, urbanitzacions, camí, Vacarisses encara. Pot ser és el poble més gran de Catalunya, a tots ens ho sembla, no s'acaba mai. Encara les tres; un altre parada i seguim estant en el terme municipal de Vacarisses (si demanen la seva Independència ho trobaria just, és tan gran!).
Pujades i baixades ens porten direcció Monistrol però casi no hi han converses ni rialles: el xep-xep de les nostres botes omplen el silenci que només trenquen els gossos que borden quan passem a la vora de les seves cases.

Un cop a Monistrol l'últim descans abans del tram final. Son les sis de la matinada.

De mica en mica enfilem el camí. Ara tot és pujada. Fosc al començar. Però aquí arriba la màgia: el sol no està per històries i puntual comença a fer de les seves. La llum que ve de la esquerra comença a donar forma al camí que anem fent passant del negre il·luminat per els frontals a un gris de pel·lícula antiga i mica en mica a un color lila que dona a la muntanya un aspecte espectacular.Tot i el cansament, mirant a la esquerra per veure la actuació de la natura en primer pla, sense intermediaris: els efectes especials son de primera i obren el teló de l'horitzó per veure tot el que els nostres ulls puguin digerir, amb els Pirineus nevats al fons. No te preu.

La pujada és dura tenint en compte tot el que portem caminat . El camí varia en la forma, passa de ser de pedra a ser de terra i una altre vegada empedrat. Ja ens anem separant. Cada persona agafa el seu ritme i hi ha només una direcció. Ara el so dels bastons picant al terra ha substituït el xep -xep, son la ampliació dels nostres braços i ajuden a no tenir que ajupir-te per passar algun desnivell. "M'he deixat l'esòfag per el camí", penses, o "l'any que ve no hi torno, quina necessitat hi ha de estar aquí?, amb lo bé que s'estaria al llit" i d'altres coses. Les escales naturals del final, amb uns graons immensos que obliguen a pujar la cama que ja està que no dona més de  sí, anuncien que ja queda poc. El cap dona ànims al cos com un coatching dels que estan de moda i finalment arribes a una zona asfaltada, amb una pendent pronunciada i unes altres escales que ens fan saber que som a uns dos-cents metres del final i que amb un últim esforç haurem acabat.

Set i disset del matí. Després de més d'onze hores prenem xocolata calenta i coca.   

Perquè tant esforç? No sé. No tinc resposta perquè son un cúmul de coses. Però tens un cansament al cos i el cap clar, preparat, com si hagués carregat les bateries. Deu ser la xocolata.






7 comentaris:

  1. l'any que ve, jo li diria Sabadell-Vacarisses-Montserrat.
    Encara que sigui el tram més cansat, pujar de Monistrol fins a dalt a Montserrat quan es fa de dia, és impressionant, jo crec que bona part de la màgia i de que tinguis ganes de tornar-hi està aquí....i la xocolata es clar. Enhorabona!

    ResponElimina
  2. ¿Por qué tanto esfuerzo? Supongo que por la necesidad del contacto con la tierra, el poder hablar con el vecino con el que llevas viviendo 15 años y no pasas del saludo, por conocer a otras personas que probablemente nunca conocerías y sobre todo porque hacemos cosas para las cuales mejor no buscar explicación.

    ResponElimina
  3. vaya tienes razón, hice la caminata este vienes por primera vez... pensé que el ritmo era más lento, aveces tenía la sensación de no poder hablar ni perder el tiempo en nada. El mínimo despiste podía dejarme al final... las últimas horas de subida me dejaron sin aliento.... seguí porque tenía que hacerlo pero deseaba sentarme en las piedras y ver el amanecer.... todos ya habían subido... fui la última que no está mal para ser la primera vez.... no se aún sí volveré a hacerlo, pero en definitiva es una experiencia muy especial.... Saludos Sharon

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchos hemos dicho: Nunca más. Pero luego algo hace que no pares de pensar en que el año que viene repetiras. Nunca se sabe.

      Elimina
  4. Sharon, recorda que pot ser el fet de que fóssim les últimes tenia una raó de ser. D’altra banda va ser molt bonic i molt enriquidor haver compartit aquesta caminada ,sobretot, amb vosaltres dues , la Rosa i tu. A prou feines us coneixia i no oblidaré mai que vàrem estar unides formant equip, des del principi fins al final, a les dures i les madures. Jo tampoc sé si tornaré a pujar a peu, al menys des de Sabadell, però no me’n penedeixo gens. Em va portar la il•lusió, com es podia fer sinó tal bogeria? Feia ja temps que hi volia participar perquè Montserrat té per a mi un significat molt especial, forma part de la meva vida, dels meus records més preuats i aquest també ho serà perquè recordaré sempre davant meu la immensitat del cel fent-se de dia, intens i seré, mentre pujàvem. De cop, els sentits van cobrar tal protagonisme que vaig deixar de sentir el meu cos: on estava la son i l’esgotament? Em vaig fondre en mig de tanta natura i em vaig sentir plenament reconfortada i en pau amb mi mateixa. Increible! Una abraçada Rosa M


    ResponElimina
    Respostes
    1. Diu Kilian Jornet al seu llibre que quant ell ha acabat una carrera d'aquelles impossibles, llargues, pot ser de dies, i arriba el primer o dels primers pagaria per sentir el que sent el que arriba l'últim que amb el seu esforç aconsegueix aquell moment màgic de fer una cosa que pensava que no faria mai.

      Elimina
  5. Ben cert… Tenia molt clar que la pujada no era cap competició, no havia de demostrar res a ningú i jo no m’hi deixava la salut pel camí. Una de les coses que també em van fer gaudir gràcies al fet d’anar cap a la cua va ser quan vàrem iniciar la pujada, a les 6 del matí, encara era de nit, jo aixecava el cap de tant en tant i observava una immensa processió ordenada de llumenetes blanques, una darrera l’altre, que ascendia ràpidament. Semblava que fóssim cuques de llum gegants pujant pel camí sinuós de la muntanya… Tan debò hagués portat una bona càmera de fotos…però el meu equipatge havia de ser lleuger.

    ResponElimina