El lloc i el temps

Mini relats

El lloc i el temps

Res feia preveure que aquell matí de principis d'octubre la calma del supermercat del barri es veiés alterada per aquells tràgics successos. 

Unes hores abans, en plena foscor, un bon grapat de bolets que jeien arraconats al costat del prestatge de les fruites, ajudats per dotze castanyes, vuit moniatos, unes plates de panellets industrials, cinc carabasses i un parell de magranes grosses agafaren els torrons i els polvorons que lluïen a l'entrada de la botiga en un lloc preferent, il·luminats i engalanats, els reduïren i els portaren a la part de darrere del magatzem.

L'assalt va ser molt ràpid i encara que els crits dels torrons foren forts ningú no els va sentir. 

-Ei, què feu? Perquè ens tracteu així? -Deia una barra de torró d'Alacant, que se sentia forta i valenta però que res tenia a fer davant l'escomesa d'un grup de rovellons.

-Fluffusxfxddsww- es queixava un polvoró, però com que era tan consistent ningú no entenia el que deia.

-Per què ens feu això?- Ningú no responia. En silenci, els segrestadors agafaren cordes per lligar les desconcertades víctimes amb una precisió que feia entreveure que allò no era fruït de la casualitat sinó que era part d'un pla premeditat i amb un guió ben definit. Un cop lligats, foren apilats en uns palets per les carabasses. En acabat, s'apagaren els llums i tot quedà en silenci. Els insurrectes havien marxat però no havien tancat del tot la porta del magatzem i deixaven entreveure com les magranes feien guàrdia a l'altra banda.

-Quina por que tinc-digué el torró de massapà amb aquella dolçor enfarfegadora que tant el caracteritzava.

-No pateixis, no ens poden fer res!- digué el torró d'Alacant mentre es tornava a fer el valent.

-No us ho refieu, són més llestos del que semblen.- Una veu cansada que provenia del fons del magatzem féu que la tensió anés en augment.

-Qui...ets? No et...reconec la veu- digué una barra de Xixona que estava fent esforços per no desfer-se de la por.

-Sóc un Pare Noël de xocolata. I no estic sol.

-Deu meu! Els Pares Noëls desapareguts la setmana passada!- Varen exclamar tots al hora.

-Fgbderdfrffllfe- s'afegiren els polvorons en el seu indesxifrable llenguatge.

-Tothom us va donar per perduts! Quin rebombori hi va haver, ens ho varen explicar uns envasos retornables i no ens ho volíem creure. Qui deu voler mal a uns Parenoëls de xocolata?- digué el torró de xocolata, afectat per la proximitat d'estar fets de la mateixa pasta.

-Segurament... els mateixos que ens han retingut... a nosaltres- digué el torró de Xixona, cada cop més oliós.
-Sí, en un tres i no res ens varen dur aquí i ens han deixat tancats sota aquestes capses de cartró. Estem retinguts sense explicacions.

-Correctament parlant, es tracta, i no ho dic per dir, sinó que, ben mirat podríem parlar d'uns segrest, perquè es pot afirmar categòricament...

-Calla ja guirlatxe, que ets igual de rebuscat parlant que de dir el teu nom!-va etzibar el torró d'Alacant. Seguidament tothom va començar a cridar i a parlar a l'hora.

-Calleu!- Una veu profunda va irrompre al magatzem i el silenci es va fer de cop. Al bell mig de la sala un rovelló amb un enorme barret es va obrir pas seguit pels altres amotinats.

-Això és un atropellament-digué exaltat el d'Alacant, fent-se el dur un cop més-si no em deslligueu...

-Calla!-Una enorme carabassa, a la qual algú havia posat cara i ulls per la proximitat del Hallowen, va posar-se al damunt del torró d'Alacant, que va haver de callar xafat pel pes de la curcurbitàcia.

-Hbmdkfdffffgrrr-volia intervenir un polvoró, però res pogué fer davant el castanyot que pròpiament dit li va etzibar una castanya.

-Per què...ens feu...això-el Xixona s'anava reduint mica en mica i l'oli ja regalimava fora de l'embolcall.

-Va macos, guapos, bonics, deslligueu-me a mi, no us he fet res, mmm, vaaa.

-Calla massapà! No ens engatussaràs amb la teva dolçor!- Va dir un moniato arrugat i amb cara de pocs amics.
-Procediu!- Ordenà el rovelló en cap.

A partir d'aquí es fa difícil d'explicar el que va succeir després per l'esgarrifosa escena que es va dibuixar: uns grans de raïm varen encendre els altaveus i sota la horripilant música d'unes nadales cantades per unes agudes i insofribles veus de nens sonant a tot drap va començar la massacre a crits de "La tardor també existeix!", "Encara no és hivern!" i "Cada cosa al seu temps!.

Després, silenci. L'espectacle de destrucció i desolació en què va quedar el magatzem contrastava amb la calma i la netedat que lluïen en els prestatges del supermercat. Al davant de tot, capses de rovellons ben col·locades, amb moniatos, castanyes i raïm al seu costat. A un cantó, els panellets, cofois d'haver desplaçat els polvorons i a l'altre les carabasses, que fins l'últim moment no s'havien decidit a participar en la revolta ja que amb tota aquesta història de Hallowen s'havien vist, d'un temps ençà, revalorades. 

Ara per fi tot era al seu lloc... i al seu temps. 


-----------------------------------------------------------------------------------
No sé per què mentre anava escrivint he pensat amb el Mestre.
Si el conte no us ha agradat sempre podeu recordar aquest moment memorable.