Freixenet 21

Mini relat
Freixenet 21



Clica aquí abans de començar a llegir.

No era de nit i no plovia. El carrer era ple i els cotxes amunt i avall, indiferents al que deixaven al costat: Freixenet 21. El caminant observava les elegants parets que donaven forma a un palau que amb prou feines s'aguantava dret però que mantenia l'elegància i la dignitat de quan va ser construït. Les portes i les finestres deixaven entreveure un interior totalment buit i desolat del qual la natura s'havia apropiat: plantes de diferents tipus treien el cap al carrer, qui sap si observant o demanant alguna mena d'ajut; altres, damunt els balcons o enganxades a la paret com un niu d'ocells, configuraven una imatge desoladora però intrigant. La teulada, derruïda en alguns punts, semblava un rellotge desfet pintat per un Dalí entremaliat que havia donat color i vernís a cada teula per contrastar el groguenc d'algunes parets i el fosc i fumat de la façana principal víctima d'algun incendi. Tot i que l'arrebossat havia desaparegut d'una gran part de la façana encara eren apreciables algunes notes de color que originàriament havien donat alegria a l'entorn.

El contrast de la vida portes enfora, el brogit del trànsit de cotxes i persones amb la tètrica visió de l'edifici derruït feia quedar-se hipnotitzat i inventar històries fantàstiques i terrorífiques sobre com havia arribat aquella casa a aquell estat. L'imaginari del caminant portava a pensar amb festes de l'alta burgesia que acabaven amb algú que es tirava per la finestra mentre la part més alta es cremava, gent que corria i una llum que s'encenia a l'habitació més alta, on algú amb camisola blanca mirava tot el que passava i desapareixia rere el fum i el foc que consumien la casa. Era alguna herència el que havia dut a la ruïna a la família que l'habitava? O potser la malaltia mental de la dona de l'hereu de la fortuna familiar va fer que la desgràcia arribés a la casa i que per culpa d'una pèrfida i gelosa governanta els crims omplissin la casa de plors, mort i tristesa? No seria un masover amb una infància desgraciada que per rancúnia va assassinar l'amo i després va cremar tot el que va trobar per davant per acabar penjat de l'arbre més gran del jardí? O, si sortim del món real i obrim la imaginació al fantàstic, el fill endimoniat de la família feia aparèixer un capellà travessat qui sap com a l'entrada de la casa com si hagués caigut del cel sobre les punxes de la reixa de la porta principal?

  

Escenes vistes o llegides en pel·lícules i llibres acudien a la ment de qui es mirava la casa, el caminant. El romanticisme d'aquestes històries amagava el que podia ser una trista realitat: herències no resoltes, impostos sense pagar o simplement insolvència econòmica per mantenir una casa tan gran, van deixar que el temps fes la seva feina i, juntament amb la falta de manteniment i el pas de vàndals a la recerca de qualsevol cosa s'acabés per fer malbé aquell preciós palau.

Ja era de nit i ja plovia, els llamps i els trons, com no podia ser d'una altra manera, donaven el toc final i afegien un punt de terror a l'entorn. El caminant, amb llàgrimes als ulls va obrir la reixa i es va endinsar per les escales que duien a la porta principal, que es va obrir amb un grinyol mentre una veu deia:

- Passa, ets a casa teva.