California 83

Llibres
California 83
Pepe Colubi

No hi ha cosa que més ens agradi a les persones que mirar enrere, sobre tot al arribar a aquella edat en que comencem a veure amb distància el que hem fet i enyorem coses que segurament no tornaran.

La passió de la meva generació és parlar de programes de televisió que veiem quan érem petits. És lògic. Compartim els mateixos records perquè varen coincidir varis factors: la tele es va propagar per casi totes les cases; només hi havien dues cadenes; la programació infantil estava molt acotada, amb horaris molt marcats i això feia que tothom veies el mateix. Avui en dia això ja no passa per la diversa oferta lúdica que hi ha a l'abast del jovent (ja parlo com un avi) i la televisió ja no és centre d'atenció generalitzada.

En el llibre Pepe Colubi, ens explica el viatge del protagonista a EEUU per fer el COU. Ens hem de situar a curs del 1983, en plena època de transició amb tot el que això implicava. Passar de un mon amb dos canals de televisió, amb moltes televisions encara en blanc i negre, a un mon amb més de trenta canals i en colors i comandament a distància. Això és el reflex del pas d'una societat a un altre. Institut americà cent per cent versus institut espanyol post franquista. Puritanisme americà contra caràcter llatí. Llibertat adolescent en comptes de tutela dels pares. I més.

Això implica que visquem amb ulls del protagonista com si estiguéssim dins d'una serie americana. Tot el que hi ha de veritat i de mentida. 

Les situacions son molt divertides, el llibre és una constant peripècia. Ho vius com si fossis el protagonista, una mena de Ben Stiller que viu aquest any de la seva vida com si estès dins d'un capítol llarg d'una sitcom. Està molt ben escrit i fa pena quan s'acaba perquè el personatge és molt entranyable.

El que descriu com a nou per a ell ara és el més normal dins de la nostra forma de vida, cosa que fa pensar en els canvis de costums que ens venen de fora. 

És un llibre molt divertit, una barreja de El Guardià entre el Camp de Sègol, Menys que Cero i Porkis. Però també és un tornar enrere per els que ara en tenim més de quaranta, recordant músiques, pel·lícules i maneres de fer de finals dels setanta i començaments dels vuitanta. El que he dit, allò que ens agrada.